19 de nov. 2011

companys

fa tot just  una setmana obsequiava a uns excompanys de feina i amics eterns amb unes pintures sobre paper_ també a dos companyes maquíssimes de la feina_ fa temps que és un dels plaers personals i artístics més satisfactoris_ des de ben jove pensava que l'art, o millor dir l'artista, tot havent superat l'estatus de simple artesà per passar al d'observador, protagonista dels avenços socials i de tota mena d'aquest últims segle, quan menys,  i testimoni alhora de les foscors i les llums d'aquesta nostre civilització, tan plena de contradiccions com de meravelles, ha d'actuar o millor dit: ser un protagonista solidari dins d'aquesta mateixa i, encara que no sembli, fascinant humanitat... hem de projectar col·laboració i punts de trobada intel·lectual (tan necessari en els moments que vivim ara especialment...) i sobretot sensibilitat i l'orgull de no tindre que viure sols de l'art, hi ha altres maneres de fer-se veure i entendre, i sobretot compartir com ho fem ara per internet, com també aquest ha de ser testimoni i sobretot intercanvi d'idees i autenticitats...
sumar-hi a més: naturalitat, sensibilitat, amor...


© toni cortadella, 2011 - A Vador

16 d’oct. 2011

estomacs

impressionant l'expo al caixaforum tant la del diaghilev com la de sagnier i especialment part de les obres donades a la creu roja per pintors com tàpies, guinovart, miró (s'ha de veure la recent oberta pel borbó dels collons: l'escala de l'evasió a la fundació de bcn), ràfols-casamada, hernàndez pijuan, mariscal, etc
m'han emocionat els vestuaris autèntics o reproduccions a tamany real dels fets per picasso per exemple per ballet parade i tants d'altres materials i dades d'un periode de la història de l'art comtemporani, que donant voltes i una renovació total al ballet, ajunta totes les disciplines dins l'avanguarda artística, musical i vital del primer terç del segle XX...
a la llibreria he comprat, després de bastants (masses) mesos: el viejo topo (estimada revista que ja comprava jo des dels primers nº als anys 70 i pico, i que un cop tanca a l'any 82 en jordi dauder  (avui fa un mes que va morir) i d'altres van tornar a reobrir fins ara i els he desitjo que per molts segles, doncs hi han poques, molt poques revistes, amb els seus esquerrans i necessaris punts de vista...) i quimera, aquest amb una especial del meu estimat gabatxo houellebecq que, no se quan però, li compraré el seu últim llibre... i no he pogut resistir la tentació de comprar llibres: el arte y el espacio de martin heidegger, dedicat a chillida (quina llàstima, encara no ho puc superar el deixar-nos perdre chillida leku: és un insult a la divulgació de l'art...) i un que fa anys coneixia de referència però no el tenia, el formidable (espero) bartleby, el escribiente, de herman melville...
ahir, per fi, vaig escriure a josep carol, en resposta al seu enviament dels 2 llibres de poemes (en un indret del temps i el funeral del vent) de la seva recent traspassada esposa: montserrat carol (montserrat crusells), el retard però ha estat motivat perquè, alhora que avanço (lent) amb la serie de bach i mussorgski, he començat una, que possiblement titularé anhels, amb collage i pintura sobre paper basats amb la lectura d'alguns dels seus versos_ els primers els he enviat  i a sota en reprodueixo un dels últims.
vaig a un ritme, més o menys lent, però amb la meva obra això és relatiu_ ja tinc prou perspectiva, calma, i especialment la llibertat suficient com per relativitzar-ho tot, inclosa la llarga espera de fer alguna expo, fet que potser començaré a activar per fer quelcom a primers d'any, i no tinc cap pressa, però a l'estomac m'he creix un cuc...
com escriu montserrat:
Que hi batega,
rere les estrelles?
Estels i més estels...
I rere el llunyedar de l'Univers?
Milions i milions de mons ignots,
aletejant per l'infinit
llòbrecs jardins
sembrats d'estrelles


© toni cortadella, 2011 - apunt per anhels-



21 de set. 2011

variacions

fa setmanes que abraço apunts sobre variacions golberg de bach, del gould, i començo a organitzar, sembla que seriosament (seriosa-ment?) després de més 25 anys (!!) els punyeters quadres d'una exposició de mussorskij, esperant a la tercera o a la quarta que tot funcioni, sino com un rellotge, quan menys el desig d'inflar amb colors el record entre els emerson, lake and palmer d'aquell maig del 78 a viena, amb laia i georg, i la versio raveliana del tema, llarg, intens, en record a l'amic pintor mort, entre les galtes vermelloses, per l'alcoholisme trepant, del modest.
espero que els taurons de dins la ment rovellada siguin respectuosos amb una via d'escapament, ben llarga dins un temps escairat, brut, pervers i fp suficientment amanit per una rabia i la màquina manual extra gruixuda de destrossar la forma i el color, tal com ha de ser...
no se si serà bo aquesta dualitat bilateral duplicada, però el contrari seria caure en un abisme mortal, o quasi...
és una necessitat?

© toni cortadella, 2011 - apunt per goldberg-


9 d’ag. 2011

ulls

en lloc de fer moure els dits a la pressió i contundència habituals, o si més no ritual, envers el mitjà per escampar pigments o grafit, l'anèmia mental o física dins l'escaire esquerra segons se surt de la ment malalta, camí 2, al costat mateix d'una altre ànima morta, s'escura l'últim alè primmirat de migranyes escapolides del saber obscur...
no fa falta, però es recurrent la mirada des d'una gran distància i a la velocitat de la llum. d'un guston o d'altres que retornen enmig de la ment cansada, i com a visor del gran teatre de l'absurd o de la vida mateixa, que ho envolta (falsament) tot, i al somni em refereixo...
cal sortir més de la capsa i fer un ull a ull amb un dels nens del philip, per exemple.
es simplement necessari,
però no sé on
som
...


Philip Guston, 1973



31 de jul. 2011

verdosos

millor no estar en forma d'ele o pitjor: dos guionets junts/
cal aixecar el sentit i alguna raó, però alhora és imprescindible no caure a l'abisme del cel blau...
he desitjat que les gotes de pluja fossin pigments, oli o acrílic, i els colors indiferents però més aviat verdosos, no se perquè, però possiblement serà l'hora d'algun adéu, dins la tragèdia de la vida esmicolada, aquella dels desitjos flamants dins el somni etern o constant_ esprémer la realitat a cops de destral s'esdevé prioritari enmig dels glaçons de la feina esquifida i altament caducada_ no hi ha sentiment però tampoc és una altre fi del mon/
no se sap quan ni com, però acabarà surgin un altre entrepà enmig de l'entrecuix corresponent/
i ara?
imprescindible l'article de manuel castells, a la vanguardia d'ahir dissabte/
m'agrada peckimpah i kubrick, i allen, i picasso, miró, tàpies i kandinskij, i korsakov i  musorskij, i morrison, i winehouse...
ara hi han grans mestres al museu picasso de bcn i està torres garcia al mnac i potser yamandú canosa a la suñol, però encara puc percebre els cocodrils sota la tovallola. mentres a la piscina de la dreta ja no hi caben més napolitans_ tindré que tallar més pa i sindria/
tindré que tallar...


21 de jul. 2011

aleshores

escolto swet jane de lou reed i penso que collons ha fet la música popular des de aleshores per superar tot això_ fa pocs dies em preguntava idem davant d'un documental molt ben parit (immillorable) envers els the doors_ alhora avui m'ha tornat a pujar la no se que (amb mig segle que em de dir: el cointreau, el 43, el calisay, els collons de mico...????) quan escoltava still de joy division,o si continuo amb diamond dogs del bowie, o qualsevol de la joplins, el jethero tull, els purple, els floyd, els blue blothers, la mara que ens va parir a tots, com hem d'aguantar la tonteria suprema dels manel, o l'antonieta font de torn, però que ens està passant, o jo mateix que ploro un dia escoltant al bach, o les variacions goldberg del cabronaç del gould i l'altre dia s'hem treu la regla escoltant una parida suprema dels talking heads per exemple >>>, que carai estem escoltant per la puta radio?? que a la mínima surt el filldeputa del georgi dan o com es digui cantant (és un dir...) la puta barbacoa o el puto veranito del collons, però que és això, que és el puto josep cuní o el xavier solà que es pensen que han descobert la merda de tv que es fa ara, per no entrar amb les belensesteban's de la regatera i tot més operat, però que és això_ cal que marxem cap a l'índia o a hawai i amb el ipod ben carregat de reed, morrison, bowie, springsteen, floyd, marley, strites, doors, creedance, collins, purple, cure, davison, clapton, yes, genesis, o jo que se,
a la merda tot
joder,,,,,,,,,,

4 de jul. 2011

papers

tinc més de cent trenta papers de la casa guarro de cinquanta per setanta o semblant, a l'espera com una sala d'espera d'un dentista o ambulatori de pressupost retallat, tots son blancs, tot i que hauria d'haver-n'hi alguns d'altres colors, especialment el negre, el gris i el groc nàpols, però ja està be, i més ara que tot pot semblar una excusa més per no fotre'l-hi el pinzell a on cal, i si més no els pigments ara, des de l'agost passat segurament, lliscant ràpids, molt ràpids, sense masses miraments, regalimant el que calgui, sense repassar el traç ni les ombres, deixant les escletjes que calguin, fent viure o parlar, si, el propi color i el gest, desencadenant alguna lletra o paraula furtiva, com a relat capat, com a nova estrella que comença en un firmament on es troben tots els misteris, totes les il·lusions,mentre tot continua car i tot és imperfecta, tot es un paisatge que es fa i es desfà perquè els ulls, tot els ulls possibles signin i sagnin una última mirada, un esglai entre la foscor i la llum, mentre la serp s'acosta, per sobrepassar-lo, al número set multiplicat per set, i pels segles dels segles...

© toni cortadella, 2011 - set

1 de jul. 2011

braus

un altre cop sense anar a l'inauguració del julio arriaga_ em sap greu i aquesta vegada hi aniré entre setmana, ja fa cosa no poder fer uns pocs km per veure quelcom genuí dins l'art d'aquestes contrades...
sempre m'ha agradat l'estètica i la plàstica de la tauromàquia, però la crueltat envers els braus gens ni mica, i sembla que no puguin anar per separat, per això estic d'acord amb la llei catalana que acaba amb aquest espectacle fora de temps i massa cruel_ el recent article de víctor alexandre posa varis punts ben clars del interès espanyolista i botifler dels polítics de torn que aprofiten la suposada bandera de la llibertat on no n'hi ha pas... adéu toros pel meu país, sempre quedarà l'art i d'altres mitjans per saber d'ells, i espero que algun dia deixin de matal's també pels altres mons...
viladecans escriu bons articles al cultura's de la vanguardia (per fi catalanitzada...), en general però segueixo al ara.cat i molt menys ara a el país: cest la vie i la competència, per a mi però: tan el país com ara.cat és del millor que hi en premsa ha per les hispania
cada dia veig menys galeries d'art, demà faré una excepció i també al vespre espero anar per montjuïc aviam si s'anima la muntanya amb les sessions de cultura per arreu i suposo que gratuït? 
per cert: acabo de renovar la meva web amb obra sel·leccionada (poca) d'aquest any_ no crec que sigui la crisis però un excés de reflexió i/o preocupacions fan que els apunts mentals i físics no traspassin gens rapit fins als pinzells: altres hores plens de pigments i desitjos, però de moment ara només en algun  racó de l'armari de la ment calenta i persistent quan vol despistar i confondre, com sempre...
quasi be 1 any amb una obra nova estrany,persistent, ràpida, on un nou expressionisme vital és mostra per quedar-se molt de temps, per guarir desitjos cruels i per no curar ferides amb falsos honors... vaja'm: no estic per osties, i aquestes pintures van directes al cor i l'estómac, perquè sinó el fet de pintar !!!!, per pintar a catedrals, monestirs o a parets de ravals???, estic fins els ous i necessito aquesta acció directa i no per estar esperant un tren sense destinació final ni estacions per parar-s'hi...
i cal fer més, molt més, però...
començo un projecte nou, ja, però és un secret, de moment...
demà serà dissabte?
el gat acava d'entrar del carrer
el vent del ventilador es vermell
estais solo, diu un personatge de...
quatre lluitadors amb ganivets a les mans
tinc que trucar eldígoras, farà anys,
el cap
i
fi
:
© toni cortadella, 2011, (sense títol)

27 de juny 2011

ànimes...

caldria llegir guia de la kultura del maleït ezra pound o el de la butxaca de miquel bauzà amb carrer de marçala entre 3, una obra ensisadora i original-diferent, cal sortir de l'aborriment, encara que sigui amb classics moderns i eterns com aquest 2 grans exemples, (pour moi...)
molt bo el programa ànima del c33, com sempre, llàstima que aquest canal s'ha carregat l'únic programa sobre llibres que conec a les putes TV: la hora del lector, que ahir en el seu últim programa van portar al miquel barceló, amic per cert i del mateix lloc de naixement que miquel bauzà_ barceló gran lector i un dels pintor més brillants dels últims anys, brillants per l'obra i els diamants que és por comprar, si vol, amb els grans quartos que li produeix aquesta obra (embega de molts...?)
caldria desaparèixer o demostrar que encara hi ha possibilitats o violències dins una tela o paper...?
caldria llegir i pintar ?

Miquel Bauzà

9 de juny 2011

esglais

a rambo li han tallat un troç de dit i H ha fet el burro amb cointreau_ el món aparent s'apalanca sovint entre esberles de marbres i alguns números com els dies dels calendaris caducats_ el pas inalterable del temps, amb permís dels comentaris i admiracions prèvies de  fa un segle de einsten per exemple, fa que un o una, abraçats al tai per exemple, es trobi enmig d'un desert ple de prunes o cireres, i això ja és molt  i és poc alhora...
la buidor d'alguns paisatges alteren engrandint els rostres dels amagats o dels vividors per entre algunes ombres del somni...
també caldria separar els dinars i els sopars, amb més distancia, amb les prudències adients, i eliminant lentament el color groc dels decorats espesos i tristos, esmorteïts_ si vols: l'espelma pot quedar com a últim testimoni...

© toni cortadella, > cloenda, 2011


28 de maig 2011

agermanats

trio a l'atzar (?) una de les últimes pintures que he fet, ara ja pot ser qualsevol, doncs trobo una estranya seguretat dins la pròpia fragilitat aparent del desenvolupant, però ja no, ara des de fa quasi un any, en el resultat final, tot i que no hi ha cap final ni cap obra mai acabada, no em dona la gana, les obres meves no s'acaben, només paro un moment però no hi retorno a la mateixa, és comença una altra, com obrir i tancar, o a l'inrevés, una finestra... sempre amb una paisatge o un discurs a mostrar, potser només intuir, com dibuixar al vent amb uns núvols eteris i amb l'inconformisme ben ancorat en la ment i els seus xarops... els pinzell i els dits actuant encara com a ganivets que fan surar els sucs com a sang dels pigments, negre-blanc-vermell-verd-terra-blau agermanats i alhora assassins...


© toni cortadella, > desig blanc 2011

8 de maig 2011

cosmos

m'agrada l'albert serra, sense haver vist quasi be d'ell, és més q una sensació, com tantes d'altres m'han passat durant aquest quasi mig segle d'existència (de qui?),i ara segons vilaweb te en circulació més enllà dels alps, i caldria visualitzar i gaudir_ he vist trossos d'alguna pel·licula i paraules seves a l'hora del lector, i és diferent, lúcid, arriscat, surrealista, no sé.. ell en aquest únic programa que coneixo envers llibres de la tv3 o d'altres peninsulars_ he començat a llegir l'últim del auster i d'una passada primerenca, com acostuma a passar-me sempre amb ell, ja porto quasi 30 pàgines_  i acabo el murakami i vull començar el seu últim que ja tinc a 2 metres ara de mi_ ahir anava per la peli tokyo blues, però al final pel mal temps i d'altres escenes naturals vaig veure, junt amb T i A. la código fuente, que no està gens malament, sobre un tema, la física quàntica o millor les possibilitats de viatjar/manipular l'espai/temps tan diferent de la nostre realitat, que la seva alteritat és ja no sols carn pels físics sinó, per sort o per desgràcia, per altres personatges que ho poden engrandir, expandir fer-hi una bona difusió, necessària alhora per acabar amb ignoràncies i indiferències, o be per clavar-hi les dents fora del mon de les paradoxes subatòmiques que s'enganxen també al macrocosmos: no sols l'accel·lerador de partícules ja dona resultats (no massa publicitats, per cert...) sinó que alhora els observadors galàctics donen pistes i alguna prova de que res és el que sembla i ens expliquen variacions possibles, i molts teòrics ja s'atreveixen a arrodonir algunes veritats dins de les teories de cordes o vibracionals...
etc
estic molt content de la primera expo del meu fill genís , ahir inaugurada dins el jovart_ hanzo és un artista que no te por a l'essència plàstica, al llenguatge del color i les seves possibilitats, així com el traç valent i la tortuositat de l'aplicació dels pigments i els carrers relliscosos de la forma on res i tot està per descobrir_ més treball, com és lògic per la seva edat, no priva que te un munt de energies per centrar com a gran projecte que és l'amor per l'art i les seva relació amb la vida: aquesta o les que circulen pels dolls i els endolls de la ment...
més endavant ens retrobarem ...
i
cal que més poetes insultin als reis corresponents...

© hanzo, 2011

23 d’abr. 2011

llibres

llegim menys o més diuen, sempre és igual, amb l'estadística sempre a punt per arraconar-nos on ells volguin, total per res, l'estupidesa s'instal·la on vol, com sempre, o a on volen ells amb la seva publicitat, i l'estadística és una arma més per fer-ho...
sempre ens quedarà una illa... en aquest cas avui robaré l'últim de murakami, des de l'estiu passat ja en porto 3, tot i que pal·ladejo encara, per la pàgina 700 ja, el de l'ocell que dona corda el món, que és, ja ho he dit sovint, un dels millors llibres escrits mai... és una paio que escriu molt be, de premi nobel mínim, si aquest premi tingues alguna credibilitat, que no la te, ara li hem donat el premi catalunya, em sembla, que és un premi també, però m'alegro per ell, se que tindrem per uns dies el seu alé per a la vora, i això és molt bo...
i no abandono ni l'auster ni el vila-matas, tot i el meu esforç en dejar-lo, tampoc el zeland...

23 de març 2011

pulsacions

des d'un punt de partida únic enmig d'un mot o pinzellada a la pared dreta oest del cel clos, un paradigma i l'oreneta corresponent que no canta però si riu, i una joia dins d'un llibre, unes ulleres, on el naufragi sura d'entre quatre morts, a la dreta oest del cel, en una dimensió propera, tot s'altera per no res...
la revista enganxada a la pared, mentre un llibre t'observa, i l'escletja apaga i enfonsa un desig.
a les dotze de la nit s'obre una carpeta.

©toni cortadella, trencat,2007

18 de març 2011

indignem-nos

Copio part de la síntesi apuntada a llibres en català del recent llibre, èxit a frança i d'altres països: indigneu-vos de stéphane hessel, ex de la resistència francesa, supervivent de buchenwald i l'únic redactor viu de la declaració dels drets humans:
...Busqueu i trobareu», ens diu, «preneu el relleu, indigneu-vos!», perquè «la pitjor actitud és la indiferència. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que formen l'home: la facultat d'indignació i el compromís que la segueix». Un missatge que ja ha contagiat més d'un milió i mig de lectors a França.INDIGNEU-VOS! Avui es tracta de no sucumbir sota l'huracà destructor del «sempre més», del consumisme voraç i de la distracció mediàtica mentre ens apliquen les retallades. INDIGNEU-VOS!, sense violència. Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Diguem NO. Negueu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!

I es que estem fins els collons d'aquesta gentussa que ens governa i manipula...

el crit, d' edvard munch

14 de març 2011

duos

només quatre ratlles, o més, per a la memòria del gran ramón barnils, segons demana un petit record in memorium del grup de periodistes rb, ara que fa 10 anys de la seva absencia
el considero un dels millors periodistes que he llegit/escoltat/vist mai, dins aquest mon en crisis, entre ella la dels propis periodistes, quan no calladets, quan no ben cruspits pel sistema de poder que arriba a tots el mitjans (pocs wikileaks hi han...)
barnils era valent i alhora incisiu i obert al debat, també gens acomodat a les rondalles de la política que tan estreten els marges de llibertat d'aquesta casta cada cop més domesticada o ofegada...
m'ha agradat l'article de mery cuesta al passat cultura|s de la vanguardia (caram, caram el proper maig sortirà el buc insígnia del comte en català, qui ens ho havia de dir fa pocs temps, no serà que l'avui no tira prou després d'alguns descervellats manipuladors el van fer trontollar, o és el nou ara.cat que els amenaça??), l'article deia doncs m'agradat envers les 2 expos que comenta a modus d'una nova possible forma de veure expos o inclus fer-les a duo com la del rai escalé i milos koptak, al recent miroir noir, al eat meat gallery de bcn, clausurada el passat 12, i la fábula mística al mas art del carrer st eusebi, 40, aquesta encara fins 1 d'abril...
no coincideixo físicament amb ningú que sigui d'interès (artístic, cultural, intel·lectual, com és volgui dir...) des de fa messos o anys o segles, no se que passa _ per aquí a la vora hi haurà una trobada d'un fotimer d'artistes i també m'importa una bleda? m'he deixat perdre una barbaritat de expos, només 4 de molts sel·leccionades o molt casuals (que son les bones, quasi sempre...) però és el que hi ha: dios los cria i ellos no se juntan, en el meu cas, doncs trobo que fa massa temps que estic davant d'un mur blanc, sense penjar-hi res i parlant sol_ en quin moment vaig deixar de sintonitzar amb la remor del vent d'una creació creixent i constant?confesso que la porta o la finestra oberta que tan donava als paisatges dels estels de la galàxia eterea, que deixa anar el somniador etern,  no s'obren el suficient, només caldria una lleu empenta per obrir-los de nou, o trencar-los...
sigui com sigui considero acollonant la similitutut d'essències i alguns resultats en les obres de escalé i koptak, i per més inri si penso amb la meva, tot i que expandeixo més, per dir-ho d'alguna forma, ells dos s'acosten més a bacon i a una tradició goyesca o sauriana, jo miro de lluny o a la vora algun dia a de kooning i baselitz, o bes a saber qui, ja que ara pinto coses molt diferents (i estranyes...?).. el que importa és crear i aquesta puta mania d'encapsar propostes i resultats aparents no és necessària, doncs aleshores a otra cosa mariposa...
per ex. em sap greu lo dels japonesos, el més estúpid de tot es que el 1er món se li veu la hipocresia de creure falsament en la energia de les nuclears, quan no hi ha enginyer (no cal dir polític) a nivell universal que doni per segures cap d'elles en cas de terratrèmols o atacs de guerra o terrorisme: per tant aviam si d'una puta vegada s'assenten o s'aixequen els que poden parar de fer més l'imbècil amb aquest tema de fer energia perillosa, cara i estúpida enlloc d'apostar definitivament per les ecològiques, tot el demés és demagògia i continuar alimentant les butxaques de quatre fillsdeputa (com sempre)
Amen,

els personatges que suren, toni cortadella, 2011

5 de març 2011

gestions

nos fàcil gestionar (ara es diu així, des d'esferes organitzatives vàries al fet de fer quelcom aparentment important) l'administració de l'arribada massiva de dades envers el moment ideològicament perdut actual
no trobo les estovalles veig amb la flor verda amb puntelletes vermelles
potser van quedar-se perdudes a sota de totes les espelmes pendents de cremar i amoïnadament (amoïnada ment) es van suïcidar (o cremar...)
els grafismes que cridaven pintats a les parets de passats mesos de maig s'han esborrat i ja no surt tampoc ningú a protestar res, si d'acas només per les intermitents victòries futbolístiques de torn
el poder ja campa pels camps de la por i la indiferència, sense cap trava, sense cap vergonya (mai n'ha tingut), tot i els problemes aparents dels anys setanta...
no hi trobades intel·lectuals enlloc, o simplement intel·ligents
no trobo les sabates que aprataven des des de la planta fins a l'última neurona sana del cervell obstruit, confós o minvant de cara a la perenne galeria d'ulls, que des d'un fals i confortable món laboral s'antensaven cap a la mort segura...
ja no hi han braus que salten per les tanques marrons, mentre un locutor d'ulleres fosques espetava la seva veu de fàstic, nodrida per una gargamella podrida
ja no hi ha res per veure, res per plorar o sommiar,
és ben trist i eloqüent
és

11 de febr. 2011

gammes

caldria que agafés el pinzell pel mànec o pels collons, la qüestió és que caldria escampar tots els colors possibles, antipant-me, com els últims anys o com sempre, al següient color o gamma, la que sembla de la certesa absoluta o del color definit, necessari, fidel, únic o la seva altre gamma que, perseverant dins del temps obert, s'endinsa dins la veritat oculta, i l'única que també forma el somni present, constant...
necessito saber i alhora recolocar-ho tot, deixar que tot torni a serenar-se,  a que sapiquen que ja he ajudat massa, i on sempre m'ha semblat o un camí indefinit, sense fi aparent, o el destí de saber-se solidari, col·laborador fidel, mestre, a hores sabedor del direccionament de tràfic o semblant...
Inexacte o perenne esclavitud?

9 de febr. 2011

independents

i un cop independents: ¿caldria pasar-nos, com a organització socio-política al moviment assembleari?
ara com l'independentisme fa poc: tan desprestigiat... un sistema, l'assembleari, tan pràctic, directa, verdaderament democràtic i que evitaria, entre d'altres moltes coses, el vici de poltronisme de totes les figures i conceptes polítics dels últims segles dels segles... amen.
m'agrada l'expo actual sobre tresors arqueològics de l'arabia del caixaforum, idem sobrer l'arquitectura rusa.
penso en moebius i les 2 vegades, que jo sapigue, que el vaig tindre a pocs metres, per saludar-lo o una signatura o un dibuix o ves a saber, al final res i em sap greu, en part, la sort és que el tinc sempre a la vora, en els records dels primers totem i métal hurlant, primer a frança i després a l'edició hispànica... quins temps, quanta informació i imatges, res a veure amb ara i el futur que ens espera per internet, però aleshores (finals dels 70 i els 80) ja teníem, si volíem, les nostres amples dosis de tot... de TOT !!!
ara hi ha més, però alhora menys... no se si m'explico !
em segueix agradant, i el compro sovint, tot i els meus dubtes de la seva ideologia que toca ciu, però ésun bon diari el ara
espero adquirir aviat 'últim del murakami: és grandiós i que continuarà: 1q84
cada dia m'agrada més la seva escriptura i saviesa... és un monstre !

Moebius, autorretrat i alguns dels seus personatges...

28 de gen. 2011

efespes

estan en en seu gran moment, ara que tot es pot comprar, fen veure que es fusionen fabricant els monopolis que van proclamar que mai farien ara que s'entrava amb l'euro i tantes i tantes fal·làcies prefabricades des de la seva gola de merda... es fonen o fusionen, diuen, com alguns àtoms en el mon de la física quàntica, ara gaudeixen en un dels seus millors moments, comprant i venent, desintegrant sentiments i històries, alhora que valors i esforços, per només engrandir els de sempre ja ben guarnits grans patrimonis i butxaques... que collons volen fer amb més i més diners en tantes poques mans i fluixes ments de cobarts fills de puta?
hem de resignar-nos a malviure a sota de les seves foscors?, agenollats i observant com s'engreixen més i més, mentre demanen sacrificis al que ja ho hem fet sempre, i més que ho farem...
potser aquest mal anomenat mercat ja no els interessa, ja no es rendible, ara poden anar a fotre ma a d'altres conreus, a desenvolupar per desprès destruir, com han fet mantenint guerres on no fan falta, només pels seus foscos i podrits interessos, on el sentit comú i el més elemental sentit humà desapareix única i exclusivament pel seu caprici de mantenir-se enllardats de poder...

estic fard dels efespes, i cada dia més...


17 de gen. 2011

ambients

aviat farà 10 anys que tinc pàgina web i uns dotze que hem connectava més o menys assíduament a la internet
cal dir que ha estat i és una bona eina de treball per a fer difusió, comunicació, contactes i expansió personal...
també te els seus perills i tonteríes que només fan que es difumini el saber o la saviesa, la informació i la denuncia de les injustícies d'aquest absurd mon on intentem viure... també una bona eina per a perdre el temps o fer-lo perdre, però en general es pot ben aprofitar per avançar en quasi tots els aspectes...
em fot la poca capacitat de debat que en general encara segueix NO generant: tan en els medis de comunicació, on això hauria de ser un pecat,  com en els dels partits polítics i en les pròpies web o blogs dels polítics on ja hauria de ser un delicte... ens tracten de burros i ens aparten cap el facebook, twiter o modes de torn, on quedem diluïts com un gra de sorra a la platja.. els interessa a quasi tots només el seu propi projecte buit o en contra de quelcom, i que només restem a l'espera de buides noticies, sense capacitat ni de reflexió ni, el que es pitjor: de resposta... i així anem, caminant cap a les més altes cotes d'informacions, vagues, desgases, interessades i en general mortes: convé no agitar ni barrejar massa al galliner: som perillosos si pensem més de la compte !! 
molt sorprès que els de la butxaca han reeditat (horrorosa la portada, per cert...) el passat dia 11 totes les bèsties de càrrega d'en pedrolo, fet estrany, fora de treballs escolars, que encara es faci cas d'aquest mestre, independentista radical, sense concessions, i dels que avui anem molt mancats, davant dels papanatas catalanistes que ara s'han decidir a manar com si fossin déus i emmerdar-nos amb els seus xarops per curar les falses crisis premeditades fa temps i coordinades pels seus laboratoris ja no tan clandestins ara, sense complexos amb la suficient barra ampla...
com l'impresentable d'un dels seus polítics/economistes de paper de fumar, però carai: amb cadira al parlament europeu!!!, que avui li llegia un article podrit al setmanari el temps: on tracte d'entrada a les esquerres rovellades i culpables de haver portat a la ruïna al mig món mal anomenat civilitzat, bé deu ser el seu mon d'audi's i cases de més de 300 m2 per exemple... és vergonyós quan encara proclama (com tants d'altres...) que menys estat i més mercat és el remei,  que segueixen predicant insistentment i culpabilitzant als altres de les seves pròpies receptes que de tan lliberals ens han portat a la lluna de valència, (amb la nena-alcaldessa del tratjos i bolssos vermells abraçada als inefables i variables camps per exemple), però no cal anar tan lluny per evocar a meravelloses figures "honestes" com el reiet del palau, i les seves semi-amagades encara connexions, o dels propis despatxos amb els consellers i assessors del mestre jedy de l'època passada i segurament alguns d'amagats d'ara i a punt de despuntar de nou en les seves noves poltrones o cadiretes ben simulades però calentetes...
això és un entranyable putiferi (m'agrada aquesta paraula (?)) on tothom te encara, paradoxalment, el suposat dret de continuar cagant-se en tots nosaltres...
anava a parlar de la cultura, que ara ens dirigirà tan be com pugui, o més ben dit: com el deixin, el per uns traïdor mascarell, però és massa aviat i esfereïdor encara...
si queda ambientador l'acabaré en pocs dies...

totes les bèsties de càrrega de m. de pedrolo

14 de gen. 2011

optimistes

vaig estar a punt de conèixer-lo amb l'amic xavi a finals del 80, crec, en una expo a la vora de pça catalunya de bcn, però no m'enrecordo massa més... al final, de forma quelcom estranya només ens varem veure breument sense xerrar res de res, mirar-nos uns segons, però res més, i això que en xavi el coneixia de la seva col·laboració desinteressada amb l'aürt uns anys abans, però ni potser una encaixada de mà... es diu joan pere viladecans, i és un pintor (el millor actual català...) d'una forta influència en part de la meva obra dels  80, especialment el cartellisme, tot i que sempre he volgut fugir d'influències massa directes, era aleshores inevitable per l'edat d'aprenentatge que tots hem tingut, però alhora no del tot digerit o reconegut al moment, amb el pas del temps i amb l'honestedat suficient, doncs també crec que les influències son bones en part, no tinc cap problema en fer-ho... també yamandú canosa, tàpies o brossa, per no dir en ràfols-casamada, albert gonzalo o hernàndez-pijuan, que vaig tindre l'honor i plaer de conèixer-los a tots...
reinvindico ara i aquí, tot i que seran paraules al vent de la blogosfera,la necessitat de fer importants retrospectives d'aquest nostres pintors, doncs la puta cultura a més d'estar tan feble, especialment ara la pintura (on son els gloriosos i en part falsos anys 80's ??), no mostra quasi res d'interessant, salvo algun macba i alguna galeria despistada o heroica...
estem enmig d'un femer de gran dimensions i ni el mascarell ho arreglarà, si més no potser maquillar, operacions de maquillatge arreu i anar deixant la poca puta pela que queda pels racons de la misèria general i particularment l'educativa i cultural.
caldria ser optimistes, però només contemplar quadres com els d'en viladecans m'ajuden a pensar que quelcom potser encara es possible,
no se si m'equivoco, però somiar és (molt) necessari...

joan pere viladecans

13 de gen. 2011

transversalitats

fa una mica més de 7 anys que no he fumat cap cigarreta ni res semblant, i estic content
fa unes setmanes que no pinto i estic marejat, com nerviós, com a punt d'assessinar algú (però no crec que ho faci...)
fa anys que no protesto, tot i que vaig fer vaga a l'última vaga general estatal, davant de les cada dia més injustes lleis contra el treball
fa anys que considero gran l'estupidesa dels polítics, molt més, moltíssim més que l'estupidesa que hi ha dins el cervells dels especialistes, assessors i d'altres parasits amb carreres universitàries que opinen de tot sense saber res: la majoria d'economistes, per exemple
fa anys que penso que la divulgació de l'art és morta
fa dies que estic enamorat d'un ocell i de la sortida del sol, que mai és la mateixa, mai...
fa setmanes que acarono la possibilitat de trucar a un telèfon a l'atzar i cridar un gran crit, i penjar...
i
dins del mar continuen movent-se molts peixos vius, encara
caldria no permetre massa posar el peus dins del gel sense les grans capes de mitjons corresponents, però la pròpia dinàmica dels desproposits mostrats i exibits dins les aules del saber idiota ho dinamitza transversalment (fa mesos que odio aquesta paraula)
ho sento: però algú ho havia de dir...

12 de gen. 2011

cordures

esquifides entrades al voltant de la cova... no sempre hi son les set serps de l'angoixa o del mineral esmorteït.
cal saber d'on surten els colors necessaris: vermell/ataronjat, lila amb blau i groc/verd, un relatiu, blau turquesa i el groc llimona, que molt sovint, ho envolta tot, ho omple, però a deshora quasi sempre...
no trobo els miralls que freguen l'últim pensament.
penso en guston,(per a mi després de picasso: el millor pintor del segle XX -am permís de miró-) i els problemes que va suportar amb els seus vells amics, que no li perdonaren mai del tot la renuncia a l'abstracció, aquell expressionisme abstracta que s'emportava totes les maquiavèl·liques sensacions vitals i intel·lectuals dels 50, on les paraules també, i no més que ara per cert, tapaven tots els colors i les propostes d'uns joves dels quals ben pocs van envellir, i els que ho van fer ho feren fora de les mal anomenades cordures, aprop del malson de tocar i de saber de les realitats més properes però amagades alhora, feien i fan que la raó s'enfonsi sola, lentament...

philip guston, al seu taller, davant un dels seus quadres


11 de gen. 2011

blancs

no podem apartar-nos d'allò que ens hem convertit?
cal que neixin nous desitjos en el nostre interior
perquè tot suri
i un llapis no pari de ratllar en la fulla en blanc...

10 de gen. 2011

llums

la felicitat es pot trobar enmig de qualsevol reflexe de llum a l'aigua, a qualsevol escletja de lluna en un mirall de glaç, en la boira a primera hora del matí quan anem a treballar...
el cor i la ment, i l'estomac, son un sol ent
no saberm (no recordem) d'on venim ni on anem, si però on estem i qui som... només cal obrir una mica més el sentiment únic de que som aigua i un sol esquitx d'aquesta aigua som amb el cosmos, únic origen de tot...
un pinzell pot fer de petita espasa o pinta per acaronar pensaments de la part més íntima de la ment, que és l'ànima que està sempre, sempre dins el somni...
la llum ens mira, perquè també som llum
ara
...

9 de gen. 2011

límits

he aprofitat l'apunt d'ahir per visualitzar el màxim d'obres del codex seraphinianus i és impressionant la varietat, originalitat i perplexitat que mostra la obra del italià... no hi ha masses paraules per opinar del que és o millor d'on parteix tot plegat... és una bon misteri o una mosttra més d'aquest altre cantó des de la mateixa primera cantonada del nostre (aparent) mon...
l'aparent autor deixa fins que mori ell l'explicació d'on ha sortit tot, doncs si ha d'afegir el no saber quin és l'idioma que explica els més de 400 dibuixos que mostren aquest món o parts d'ell o d'ells... luigi serafini només ha estat un canal o missatger?





8 de gen. 2011

ocults

l'altre dia (quin dia?) contava més de catorze llibres que tinc d'en paul auster... avui he vist un escrit per la seva dona, però parla de malalties, be de la seva misteriosa malaltia que va patir a partir d'un dia que llegia quelcom en públic referent a una persona que havia mort, i es va trobar literalment paralitzada... només els nord-americans son capaços de fer un llibre, aquest en la línia del sacks per exemple, sobre temes inversemblants o nimis, temes d'un punt de partida absurd, molt personal, com salinger i no cal dir el gran woody allen o el grouxo marx en plan conya però intensament humana i profunda... m'agradaria dir-li a la hudvest que el que li passa es una asincronia amb el seu esser intern, orígens de totes malalties, on no va acabar de connectar-se correctament amb una de les seves realitats a la vora de la normal.. el seu propi marit i escriptor/sabi del mal anomenat atzar, li podria treure de molts més dubtes... però de segur que ja n'han parlat i quelcom sap... també ho escriu? ho dubto, s'ha de ser molt sincer i persistent en aquestes aspectes de la veritat oculta.. en prou feines borges, kafka, tolkien, i un petit munter sabien i no del tot conscient,s doncs a sota del propi fet creatiu i la fantasia s'amaguen autenticitats on les muses o les inspiracions son temes, personatges o mots que no son res...
en pintura no sabien però ho comprovaven i assolien cotes altes de plasticitats implícita amb els mons paral·lels gent com el bosco, van gogh, gorki, rotkho, guston, ben-gal, oehlen i pocs més, segons el meu parer però alhora amb la gran majoria de gent que crea fora del sentit estrictament artesanal, per entroncar amb artaud, saint-exupéry, codex seraphinianus, disler, evru, darger, hundertwaser,
una altre cosa: em cabreja molt que es tanqui el bosc de chillida, com a una altre mostra de la inutilitat dels polítics envers la cultura, la puta cultura que tan els molesta i la mosca collonera que no saben com agafar, encapsular, torejar, matar si poguessin, encara que ara i aqui l'arturo ens instal·li al mascarell per fer entre tots més el paripé...!!!

5 de gen. 2011

obscuritats

on aplicar alguna tècnica traïdora per a alleugerir el temps que hom dedica a res...?
si d'acàs a fer l'orni enmig de la fredor de la mediocritat de moltes de les ànimes que suren per arreu, sigui al llac o a l'oficina corresponent.
l'orni s'absenta sovint però torna amb la cua entrecames
he fet una revista amb els del fotoprix, sel·leccionant una sèrie d'obscuritats pro vitamíniques i tot, al seu temps, és clar... ara fan goig, contenta encara al nen interior, com s'acostuma a dir.
ningú posa a la jane roberts on pertocaria: com a cima dels anys 70 i de (quasi) tot el que ha vingut i s'ha mantingut després per altres però, dins d'un excés de mercadotecnia impressionant i alguna veritat oculta però (també) necessària encara...
content al comprovar després de molt temps com els del salonKritik es mantenen amb la seva linea de sel·leccionar del millor de les esferes evolutives del intel·lecte malmés o trapitjat, quan no senzillament prostituït (quin remei, diran els febles eterns actuals..!!)
de llibres: molts, masses potser, però no he puc fer més: mil pàgines del murakami, apassionadament intens, únic, estrany, és del millor que he llegit mai com a novela, però és més i no pots parar, és persistent i mai més deslligat de la memòria que acarona desitjos o les misèries que és renoven cada dia sense contemplacions...



 
 
Copyright © xaropdement
Blogger Theme by BloggerThemes Design by Diovo.com