drassanes

hi ha pots on enlloc de pintura hi ha la presència d'una realitat alterada... i no cal agafar sempre el pinzell pel mànec, tampoc somriure i mirar al mirall alhora...
 

papallones

un artista és una papallona
i no ho sap

paranys

...impressiona comprovar com passen els dies, els mesos... ara que un gran amic meu compleix el mig segle i jo l'any que bé... toca tocar ferro per desitjar (desitjar-nos) més sort i salut, si més no per continuar recercant les essències d'aquesta existència, si és que hi ha quelcom més, entre l'ara i aquí i l'altre costat d'entre les línies febles del gran acord...
he canviat la meva web i convido a humans, plantes i animals a visitar les novetats... cosa estranya: m'agrada molt,aquest cop, la majoria d'obra sel·leccionada, tot i l'oblid quasi instantani dels quadres que acabo, aquesta vegada he reflexionar més a la vora dels paranys i paisatges interiors nous que es desenvolupen a partir de la imatge i sentiment de cada resultat... segurament m'anima tot amb suficient intensitat a fer una expo física abans d'acabar aquest any.
Avia'm...

rodalies

fa temps que no pensava amb antoni clavé, amb ell i la seva obra, de gran importància i alguna influència en la meva obra... si no en la ment, si el porto al cor i al estomac, on sempre hi ha molt per remenar
m'agrada el risc, vitalitat, llibertat, emblemes, mites, la forma d'utilitzar el collage i les diferents tècniques pioneres emprades... hi ha a més una essència on reflexa com ningú el traspas a la dimensió desconeguda de rostres, figures, com a actes del somni etern que l'artista, amb modèstia o no, en fa ús, o si més no hi actua com reflex del mirall d'una llum partida...
no el crec com a artista oblidat, però el noto massa absent de les nostres estabornides rodalies, aquestes dels no res o dels no llocs, las mateixes que absurdament fan homenatges a mediocres artistes estranys que no coneixen ni ses mares, però queda be, no sé si pel nom o per les neures de col·leccionistes dandis, però gent honesta i compromesa com clavé és mereixerien, ara, més d'un homenatge...

tàpies

no em va agradar la expo d'ell a la seva fundació... mucho ruído y pocas nueces... las obres exposades no son ni molt menys de les millors de la seva extensa obra - trobo penós que no s'indiqui be el que hi ha a les sales inferior i superior, i ni tan sols vaig veure el famós mitjó, doncs tampoc estava indicat i no em va donar la gana de preguntar-ho... un mitjó que al seu moment no sé quins collons de polèmica en aquest nostre mediocre país va suposar - més propaganda per una proposta mediocre, per una proposta obvia dins l'obra coneguda- per a mi és un dels millors artistes contemporanis o del segle XX, però aquesta reforma tan llarga i l'inici exposat el trobo decebedor - tampoc he veig cap expo de futur i no vull pensar que deu ser necessari per optar a veure la seva -aparent- amplia biblioteca.
punt i apart el material de la sala inferior: tant pels llibres segurament incunables i la resta d'obres alienes de diferents èpoques, estils, civilitzacions... realment valen una volta > només per això fer-hi una visita, però globalment ho trobo insuficient...

vindran temps millors?

torradores

els estels no son estels

hi ha un altre prat al costat mateix de la meva taula de dibuix o de qualsevol dels objectes que toquem dins la vida quotidiana, tan bufoneta ella, o no:
son càlides les abraçades dels que paguen a les nits, d'amagades dels somnis buits?
s'esperen algunes torradores enmig dels rosers, abaix de tot a ma dreta > i quan es tancarà el llibre que tot ho sap i no ens deixa respirar com ho hem fet sempre? ( hi ha mases objectius i pocs adjectius a considerar i digerir < son el nucli del problema)
els estels no son estels,
dins el garatge hermètic ja s'intuïa quelcom...
dibuixa més, cony!

ànimes

és una pintura contundent, divergent, desviada, desassossegada, elèctrica, expressionista, allargada, càlida, humida, seca, extrema, violada, silenciada, aclaparadora, borratxa, escapçada, esquitxada, rossegada, calidoscòpica, somniada, odiada, salada, sàdica... és soutine

m'excita i em commou, és carn i fetge, és essència de l'art com fa milers d'anys, no caldria perdre res d'aquest horitzó i d'aquesta aparent realitat...soutine:
no puc més, tinc que reconèixer que m'agrada, ets una referència pels austríacs, els americans beguts inestables, els cobra i tans d'altres, com jo a estones, i vens d'una festa bevent tu també amb nolde o kokoschka, i no pots més perquè t'atrau la distorsió, la mateixa mort, la materia del color modificant com miralls o el greco tots els escaire possibles, també el risc, l'abisme que s'aixecava davant, i s'aixeca encara, de la pròpia imatge d'angoixa permanent i amor pel pigment, els sucs, la saliva, les essències de tots els líquids i relleus del cos i de l'ànima actuant com un mur invisible per no passar però si saltar...
l'ànima

i el roc
el roc flotant dins l'ànima o el llac.

cantonades

rai escalé apertura expo demà a la iguapop i no podré anar-hi, però dissabte si...

cal que neixin flors a cada instant o si son roses floriran o no per molt matinar surt el sol més aviat... el soroll de la ment envaeix amb perseverança i infinita solitud (i somnolència) tots el àmbits possibles per construir el no res, però dins l'esfera de l'art podem (re)construir algunes de les ferides de la guerra de la vida.
ens resten quatre cases, quatre botelles, quatre pans, quatre folis, quatre llapisos i algun color per afegir a la llarga pared de la raó els desitjos animats dins els somnis amagats, sense descans...
i visitem, a estones, les obres invisibles de l'anima plegada, on rostres i sang es barregen i es pleguen llistades per les cantonades on ulls i morts esmicolen algun pensament (encara).

densitats

...llegeixo a la recomanable artualitat una entrevista amb el chancho on explica que va passar una crisi d'uns diset anys, al anys 70, que el va fer reflexionar i meditar sobre el fet de crear o sobre la seva pròpia obra, només pintava sobre paper, fent molts apunts i modificacions a llapis... m'ha fet recordar certa analogia amb el meus cas > ja porto quasi dotze anys pintant sobre paper, he guanyat espai i punts de reflexió interessants i necessaris (fins a cer punt...), tant de plàstica existencial com teòrica, he trobat alternatives i solucions via web on mai hagués pogut arribar només actuant en el món físic, però la pràctica i la difusió no impliquen que desitgi, cada dia de forma o desig més radical, el retornar a les teles, amb bastidor o sense, tornar als pigments i endinsar-se amb la seva matèria, textura, densitat que, junt amb l'essència de trementina i l'oli de llinassa per exemple, omplen tot el meu ésser des dels 9 anys... no sé si aguantaré massa, crec que és qüestió de dies, i ja n'han passat prous (anys!!), i ja he passat el meu calvari particular, o no... qui em diu que això és un pas necessari, un efecte de neteja existencial, de fet jo ho vaig decidir i escollir per (so)portar una llarga quarantena, netejar una crosta que em va portar bons fruits, però el risc o millor: la lluita entre aquest insuficient risc i una vida quotidiana més estable havia de fer un nou paradigma i evolucionar per sentir la profunditat d'un lema taoista: la meta és el propi camí...Sigui com sigui, com en chancho, he perseverat en continuar la feina,en paper o a la pared, però segueixo pintant i això és tot, això és el tot...

destins

...disposem dels destins més amargs que s'ignoren clàssicament des de la confecció primaria de les antigues finestres i que es van ajuntar per crear la més intensa llum... els vents només s'instal·len als llocs on al girar s'esdevindran vida, tard o dora... i no cal trencar mai els aparells que detecten l'amor o l'interès per obrir les portes del present escairat...
en quin moment tot es va separar? o encara tot està suficientment pròxim per continuar creient en l'eterna cançó dels soldats que tornen de la guerra del color i del pigment més ensorrat a la tela i al desig...infinitament brolla la sang que és alhora pintura
ahir quedava escarxofat davant la cua pel tàpies i fotem el camp, i després llarg camí amb les rastes al costat i mig contents/enfadats pels carrers de pixats i rauxa esdevinguda morfina per la vista i el sentit opac, al rondinar en silenci dins el macba que florejava escopinades variades, com quasi sempre...