guerres

 _ sabem poc de les sabates, mitjons i/o peus del Guston i alhora en sabem molt, paradoxes del destí holocàustic i de les mirades. potser massa toves encara. Anem tard i malament, és el que hi ha, però més val tard que mai, tot i els dubtes i les incongruències de la matèria, la gris i l'altre_ tot plegat per sortir malament a la foto (a l'última foto i a les últimes esqueles també...)

_i el més urgent a l'aigüera, encara.

massa guerra - © toni cortadella, 2023

fons

no se aquesta cosa dels últims mesos de no anar al taller, tinc pots amb pigments per portar, la cambra, i les fotos per reconvertir de format només possible amb el picture it! i el vell w98, així com el desig, però no la sang
i només he pintat apunts i molt de llapis, o poc segons els meus paràmetres o mentides o sacs de dormir estripats, bruts i les nanses de totes les pors apunt d'escanyar-me ?
les llibretes i les arcades
la pols
pigments secs, amb o sense tubs
son:
és els temps, les situacions, les boires que ens envolten i menys-capten creativitats
el pou o la cava fosca
i
no m'agrada
vaig trobar ahir el david lynch, abans que el dyer i el chopra i més gent que aniré escoltant, millor dit: veient amb sos-títols  o no,
es d'ell aquesta música ?
com el guston, el kiefer i el baselitz, formen part d'un mosaic que sempre m'atrau i que avui m'han ajudat a no arrepenjar-me a la desídia o l'ardor, on la ma s'esvalota sola però ara no te cap pinzell, només els pigments a dins dels vidres per obrir
he volgut distanciar-me de l'atractiu de les formes d'aquells homes, i dels colors, inclòs l'aire, l'energia, també les sensacions d'unes cordes que vibren, escorcollen masses realitats amagades... però si que caic davant la seva força i capacitat, que segurament deuen desconèixer però si intuir...
jo mirant i admirant la seva obra amb la boca oberta com sempre, com de petit bavejant, entre les meves ombres o llençols de la por o de l'estrany... ells sabien que plasmaven l'altre cantó, potser més a la vora del que sembla, però altre cantó a la fi, com els compositors o poetes que acaronen la mateixa remor, la mateixa essència...
sons:
el so, dins l'aire de les formes, volums i colors, la capacitat de moure'ns a la vora dels altres i de l'altre abisme o espai de solituds no vistes o sol·licitades
no sabem massa, però inclòs la física si acosta depresa
la música, la paraula i la lletra, la pintura son expressions febles però històriques d'aquest sentiments, d'aquests espais a la vora i lluny alhora, però cada vespre o matí, en cada somni, ens hi abracem, ens convertim en personatges esclaus del somniador
somnis:
i vull, encara, tocar l'olor de trementina, parlar-hi i fer-la servir com abans, abans de tot
i res
no sé si faig be permeten aquestes llargues quarantenes on desapareix la física de la materia plasmada, tot i que no surt mai de l'interior de la closca, les suporto malament...
i
miraré de nou rera la cortina
i penso ara
va ser aquell quadre del philip a la miró que en va fer canviar-ho tot, hi vaig pensar i ser conscient molt, molt tard, però va ser ell, en el fons
molt o poc
al
fons,
però n'estic segur ?
al
fons
...

© phlip guston, "web", 1975

ulls

en lloc de fer moure els dits a la pressió i contundència habituals, o si més no ritual, envers el mitjà per escampar pigments o grafit, l'anèmia mental o física dins l'escaire esquerra segons se surt de la ment malalta, camí 2, al costat mateix d'una altre ànima morta, s'escura l'últim alè primmirat de migranyes escapolides del saber obscur...
no fa falta, però es recurrent la mirada des d'una gran distància i a la velocitat de la llum. d'un guston o d'altres que retornen enmig de la ment cansada, i com a visor del gran teatre de l'absurd o de la vida mateixa, que ho envolta (falsament) tot, i al somni em refereixo...
cal sortir més de la capsa i fer un ull a ull amb un dels nens del philip, per exemple.
es simplement necessari,
però no sé on
som
...

Philip Guston, 1973

cordures

esquifides entrades al voltant de la cova... no sempre hi son les set serps de l'angoixa o del mineral esmorteït.
cal saber d'on surten els colors necessaris: vermell/ataronjat, lila amb blau i groc/verd, un relatiu, blau turquesa i el groc llimona, que molt sovint, ho envolta tot, ho omple, però a deshora quasi sempre...
no trobo els miralls que freguen l'últim pensament.
penso en guston,(per a mi després de picasso: el millor pintor del segle XX -am permís de miró-) i els problemes que va suportar amb els seus vells amics, que no li perdonaren mai del tot la renuncia a l'abstracció, aquell expressionisme abstracta que s'emportava totes les maquiavèl·liques sensacions vitals i intel·lectuals dels 50, on les paraules també, i no més que ara per cert, tapaven tots els colors i les propostes d'uns joves dels quals ben pocs van envellir, i els que ho van fer ho feren fora de les mal anomenades cordures, aprop del malson de tocar i de saber de les realitats més properes però amagades alhora, feien i fan que la raó s'enfonsi sola, lentament...

philip guston, al seu taller, davant un dels seus quadres