crecs

tant de temps sense estar per aqui _seguim vius que ja és molt _ he vist a picasso i dalí una mica més junts, amb les seves contradiccions, contraindicacions, contraportades i contraputades... son mons oposats que es troben sovint, inclòs ara tant de temps ja morts, la cosa dona i alhora es re-pentina i repel·leix, com les ombres de la historia i la genialitat corresponent, un molt més que l'altre, com és obvi, com és obvi, però cal fer re-lectures de tant en tant, com tot a la vida, res és el que sembla, res és el que és...
llegeixo sala i martin, regalat per la gran maria carme i també vila-matas, el seu primer exit potser, ja fa més de 30 anys, crec... pintura: no veig expos de galeries des de potser farà un any, a la tàpies amb l'arnau, ens va agradar com sempre la seva obra i d'altres projectes esvaïts pel temps, la nostàlgia, la mort i la cua de cavall, per exemple, no sé massa on estic, per culpa d'una droga anomenada treball, incorporada a les meves venes quan acabava de construir els catorze anys, i en farà quaranta ja, és la putavida, poques pintures enguany però suficients que instal·lar aviat aqui i ara algunes només al facebook, és la vida, la tarda i el vespre, el matí és pels botxins i pels astronautes _ tinc un p7 i ara escolto a chema madoz a la radio dels de em, una genialitat de madrilenys q fa temps no veia ni escoltava i aviat ho sentiré indispensable, ja han tret el nº 7 q no tinc, però tindré per 5 €
al caixaforum em vaig trobar amb els de pixar i els de perú: impressionant tot i més que no vaig veure, doncs vaig anar llepant bastants dels totxos de cada paret on plorava i sospirava el meu or
obrim la llum i veig només un sol que no és meu, potser d'aquella galàxia on el berlanas em mirava lentament (lenta ment) dins el somni al bar i després a l'avinguda montserrat per tornar a madrid a muntar una expo impossible, com tot, també en somnis i amb les corresponents il·lusions en blanc, negre i una mica de colors, quan ens portem be i podem sortir al pati, amb aquelles cuixes totes pelades, brutes o sagnoses, amb tan de fred acumulat que ni notàvem, salvo quan una pilotada ens despertava el dolor...
no se quantes portes hi tancat, i ara obrir-ne més costarà (anys)
els anys
la parka
l'anis o el furor dins la carpeta xisquejada
crec que si
crec.

 © chema madoz

milers

es que no acabo de definir, explorar, emportar, embolicar res de la malla mental i dels xarops corresponents que surten de tot allò i això i lo altre... la divisa no s'apropa sense la corresponent realitat i ara, des de fa setmanes, l'hem superada o si més no redreçada per enfortir un pont que per a mi restava feble des de fa uns anys... tornem a la divinitat i als fanals sense la por, ja desterrada o filtrada, allunyada, si... m'ha agradat i m'agrada aquestes coses que fan des de el estado mental, tan on line, però especialment en paper, tan necessitat aquest mon, quasi totalment absent de fills amb certa garantia de continguts per cervells inquiets, generalment generosos i alhora difícil de mantenir, acontentar, surar algun somriure abraçat de certa saviesa i curiositats, ambdós aquests també absents de tots els mercats de xarops de ments i dements... i fa potser ja un mes el sorolla em va captivar, conegut, molt conegut des de fa anys en el meu diccionari particular d'artistes valits, aquest home-artista està ple de llibertat i de cromatismes sincers, de vitalitat absoluta i d'amor a la pintura pura i dura... queda poc per anar a veure'l per la barcelona del turisme socarrimat... ben aviat també al romea l'obra berlin en honor a lou reed i al seu amic schnabel que ho va portar al cinema.. un berlin (un glorios berlin per a i, des de el 1er dia que el vaig escoltar, millor dit que en català ho podem dir: sentir !!!) passat sense pena ni gloria als anys setanta o si més no amb franca hostilitat per molts critics i aficionats del compositor i poeta, o poeta i compositor (l'ordre dels...no altera...)... i murakami sembla a punt de publicar quelcom de nou, i he llegit, be: començat a llegir la meva particular legió de 11 llibres, i ara aturat i estorat pel de l'albert pont: delenda est hispania, aclaparadores noticies sobre un expoli de tres-cents anys que clama per un final el més feliç possible, o quan menys final i prou amb una unió deslleial, anacrònica, falsa i sense cap tipus de raó de ser, salvo es clar: la del cantó que ho ofega tot, inclòs una bella impossible amistat a dalt, a baixa potser encara i estarem a temps, o a llarg temps...
es necessiten mes regadores perquè la terra deixi d'estar seca