crecs

tant de temps sense estar per aqui _seguim vius que ja és molt _ he vist a picasso i dalí una mica més junts, amb les seves contradiccions, contraindicacions, contraportades i contraputades... son mons oposats que es troben sovint, inclòs ara tant de temps ja morts, la cosa dona i alhora es re-pentina i repel·leix, com les ombres de la historia i la genialitat corresponent, un molt més que l'altre, com és obvi, com és obvi, però cal fer re-lectures de tant en tant, com tot a la vida, res és el que sembla, res és el que és...
llegeixo sala i martin, regalat per la gran maria carme i també vila-matas, el seu primer exit potser, ja fa més de 30 anys, crec... pintura: no veig expos de galeries des de potser farà un any, a la tàpies amb l'arnau, ens va agradar com sempre la seva obra i d'altres projectes esvaïts pel temps, la nostàlgia, la mort i la cua de cavall, per exemple, no sé massa on estic, per culpa d'una droga anomenada treball, incorporada a les meves venes quan acabava de construir els catorze anys, i en farà quaranta ja, és la putavida, poques pintures enguany però suficients que instal·lar aviat aqui i ara algunes només al facebook, és la vida, la tarda i el vespre, el matí és pels botxins i pels astronautes _ tinc un p7 i ara escolto a chema madoz a la radio dels de em, una genialitat de madrilenys q fa temps no veia ni escoltava i aviat ho sentiré indispensable, ja han tret el nº 7 q no tinc, però tindré per 5 €
al caixaforum em vaig trobar amb els de pixar i els de perú: impressionant tot i més que no vaig veure, doncs vaig anar llepant bastants dels totxos de cada paret on plorava i sospirava el meu or
obrim la llum i veig només un sol que no és meu, potser d'aquella galàxia on el berlanas em mirava lentament (lenta ment) dins el somni al bar i després a l'avinguda montserrat per tornar a madrid a muntar una expo impossible, com tot, també en somnis i amb les corresponents il·lusions en blanc, negre i una mica de colors, quan ens portem be i podem sortir al pati, amb aquelles cuixes totes pelades, brutes o sagnoses, amb tan de fred acumulat que ni notàvem, salvo quan una pilotada ens despertava el dolor...
no se quantes portes hi tancat, i ara obrir-ne més costarà (anys)
els anys
la parka
l'anis o el furor dins la carpeta xisquejada
crec que si
crec.

 © chema madoz

orígens

he trobat el primer llibre-llibre que vaig llegir als 12 anys (?) i que em va regalar la neus galofré, que va morir el passat juny, per començar amb bon peu: el viejo y el mar de ernest hemingway, em va agradar molt i des de aleshores no he parat, ni pararé_ poc després un de més potent i estrany per a mí aleshores, i no tanpoc després: arlequin de morrist west, que donava la caixapenedès, abans de que jo hi tingués més a veure_ aquest dos però com a lectura d'adults, doncs els infantils com el petit príncep i  l'home dels gats, que em va regalar el meu estimat cosí andreu, també van estar entre els meus favorits, i quelcom devien influir posteriorment, però això ja seria freudià analitzar-ho, si més no feixuc o tonto... i cap els catorze ja començo amb el sr de pedrolo, del qual n'he llegit una trentena i no se encara com se li segueix donant l'esquena, salvo que aviat s'estreni la peli que rodava el malalt de bigas luna sobre l'etern mecanoscrit del segon origen: d'aquesta manera l'acabarem avorrint més o potser serà la manera de que algú faci més d'altres dels seus llibres_ no entenc com una societat cultural com la nostre que no va sobrada de pencaires com el pedrolo no sap o vol reconèixer el seu esforç i magnificar més la seva obra i uns camins oberts, amb risc, constància i llibertat a pesar dels moments en que ho va fer... deu ser el cost de no haver fet capelletes ni de pilotaire als polítics de torn o els deu gremi...
per altra banda una música que recomano: the jam, no passen mai de moda, o si, és igual....
igual que l'eterna amy
també 2 llibres que estic llegint: balla, balla, balla, de murakami - i el lenguaje de la intuición de saráh bachaou, i 1 dels que vaig llegir l'estiu del gran ernesto ekaizer: indecentes, una gran obra per saber com ens han anat enganyant la majoria de fillsdeputa de polítics que hem tingut l'honor de gaudir aquests últims anys...
ah! i especialment una serie de com a mínim fins ara 3 llibres imprescindibles, ja vaig pel tercer, i és del millor del millor que he llegit mai; reality transurfing, 1) el espacio de las variantes, 2) el susurro de las estrellas de madrugada i 3) adelante al pasado, del misteriós vadim zeland, on hi vaig anar a parar fa uns anys a partir del meu interes sobre la física quàntica i les evolucions de jung envers la sincronicitat i d'altres matèries molt més relacionades entre si i amb la nostre quotidianitat més del que ens pensem...
he posat més obra recent a la meva web, i he trobat fotos com la de l'expo tendències a martorell que la penjaré també al facebook
ah! per cert apunto la paradoxa, per a mí, de que l'argument del llibre del west: arlequí té una trama que pot enllaçar quelcom amb algunes de les animalades financeres actuals i qui em podia dir aleshores que al cap de poc m'aniria de nassos cap aquell món, sense deixar de moment l'art, i que per cert la portada de aleshores era l'arlequí de picasso, com a doble paradoxa per a mi ?
fa temps que no escrivia aquí i em trobo estrany.. hi ha algú ?
espero més continuïtat,
o no.

estomacs

impressionant l'expo al caixaforum tant la del diaghilev com la de sagnier i especialment part de les obres donades a la creu roja per pintors com tàpies, guinovart, miró (s'ha de veure la recent oberta pel borbó dels collons: l'escala de l'evasió a la fundació de bcn), ràfols-casamada, hernàndez pijuan, mariscal, etc
m'han emocionat els vestuaris autèntics o reproduccions a tamany real dels fets per picasso per exemple per ballet parade i tants d'altres materials i dades d'un periode de la història de l'art comtemporani, que donant voltes i una renovació total al ballet, ajunta totes les disciplines dins l'avanguarda artística, musical i vital del primer terç del segle XX...
a la llibreria he comprat, després de bastants (masses) mesos: el viejo topo (estimada revista que ja comprava jo des dels primers nº als anys 70 i pico, i que un cop tanca a l'any 82 en jordi dauder  (avui fa un mes que va morir) i d'altres van tornar a reobrir fins ara i els he desitjo que per molts segles, doncs hi han poques, molt poques revistes, amb els seus esquerrans i necessaris punts de vista...) i quimera, aquest amb una especial del meu estimat gabatxo houellebecq que, no se quan però, li compraré el seu últim llibre... i no he pogut resistir la tentació de comprar llibres: el arte y el espacio de martin heidegger, dedicat a chillida (quina llàstima, encara no ho puc superar el deixar-nos perdre chillida leku: és un insult a la divulgació de l'art...) i un que fa anys coneixia de referència però no el tenia, el formidable (espero) bartleby, el escribiente, de herman melville...
ahir, per fi, vaig escriure a josep carol, en resposta al seu enviament dels 2 llibres de poemes (en un indret del temps i el funeral del vent) de la seva recent traspassada esposa: montserrat carol (montserrat crusells), el retard però ha estat motivat perquè, alhora que avanço (lent) amb la serie de bach i mussorgski, he començat una, que possiblement titularé anhels, amb collage i pintura sobre paper basats amb la lectura d'alguns dels seus versos_ els primers els he enviat  i a sota en reprodueixo un dels últims.
vaig a un ritme, més o menys lent, però amb la meva obra això és relatiu_ ja tinc prou perspectiva, calma, i especialment la llibertat suficient com per relativitzar-ho tot, inclosa la llarga espera de fer alguna expo, fet que potser començaré a activar per fer quelcom a primers d'any, i no tinc cap pressa, però a l'estomac m'he creix un cuc...
com escriu montserrat:

Que hi batega,
rere les estrelles?
Estels i més estels...
I rere el llunyedar de l'Univers?
Milions i milions de mons ignots,
aletejant per l'infinit
llòbrecs jardins
sembrats d'estrelles

© toni cortadella, 2011 - apunt per anhels-

cordures

esquifides entrades al voltant de la cova... no sempre hi son les set serps de l'angoixa o del mineral esmorteït.
cal saber d'on surten els colors necessaris: vermell/ataronjat, lila amb blau i groc/verd, un relatiu, blau turquesa i el groc llimona, que molt sovint, ho envolta tot, ho omple, però a deshora quasi sempre...
no trobo els miralls que freguen l'últim pensament.
penso en guston,(per a mi després de picasso: el millor pintor del segle XX -am permís de miró-) i els problemes que va suportar amb els seus vells amics, que no li perdonaren mai del tot la renuncia a l'abstracció, aquell expressionisme abstracta que s'emportava totes les maquiavèl·liques sensacions vitals i intel·lectuals dels 50, on les paraules també, i no més que ara per cert, tapaven tots els colors i les propostes d'uns joves dels quals ben pocs van envellir, i els que ho van fer ho feren fora de les mal anomenades cordures, aprop del malson de tocar i de saber de les realitats més properes però amagades alhora, feien i fan que la raó s'enfonsi sola, lentament...

philip guston, al seu taller, davant un dels seus quadres