llegeixo sala i martin, regalat per la gran maria carme i també vila-matas, el seu primer exit potser, ja fa més de 30 anys, crec... pintura: no veig expos de galeries des de potser farà un any, a la tàpies amb l'arnau, ens va agradar com sempre la seva obra i d'altres projectes esvaïts pel temps, la nostàlgia, la mort i la cua de cavall, per exemple, no sé massa on estic, per culpa d'una droga anomenada treball, incorporada a les meves venes quan acabava de construir els catorze anys, i en farà quaranta ja, és la putavida, poques pintures enguany però suficients que instal·lar aviat aqui i ara algunes només al facebook, és la vida, la tarda i el vespre, el matí és pels botxins i pels astronautes _ tinc un p7 i ara escolto a chema madoz a la radio dels de em, una genialitat de madrilenys q fa temps no veia ni escoltava i aviat ho sentiré indispensable, ja han tret el nº 7 q no tinc, però tindré per 5 €
al caixaforum em vaig trobar amb els de pixar i els de perú: impressionant tot i més que no vaig veure, doncs vaig anar llepant bastants dels totxos de cada paret on plorava i sospirava el meu or
obrim la llum i veig només un sol que no és meu, potser d'aquella galàxia on el berlanas em mirava lentament (lenta ment) dins el somni al bar i després a l'avinguda montserrat per tornar a madrid a muntar una expo impossible, com tot, també en somnis i amb les corresponents il·lusions en blanc, negre i una mica de colors, quan ens portem be i podem sortir al pati, amb aquelles cuixes totes pelades, brutes o sagnoses, amb tan de fred acumulat que ni notàvem, salvo quan una pilotada ens despertava el dolor...
no se quantes portes hi tancat, i ara obrir-ne més costarà (anys)
els anys
la parka
l'anis o el furor dins la carpeta xisquejada
crec que si
crec.
 |
| © chema madoz |
