remors

la saliva enfosquint el pensament
serpentejant
a la vora de les petites formes
que només son il·lusions
i
enmig del bosc de les paraules
altero viatges a planetes blaus i verds
sentint la remor del vent
pam
tret del somni
del somriure etern
i
un núvol boix altera consciencies
a doll
puc
ser
aire o mirall.

Primer estudi, àtic c/St.joan (1978 ?)

vibracions

hi ha les cordes i tot de mons per saber
per saber
les últimes escletxes amb la pols corresponent
poca llum
en l'altre somni:
les notes, amb la parker sonet, desprenen un toll de sang, enlloc del negre habitual
també
he vist un guarda amb casc blanc que anotava multes a varis camells taronja
al sud
unes esponges fan surf
solapada ment
llegeix:
dibuixo enmig d'un llac ple d'ulls i a sota hi ha, encara, la mateixa terra d'abans de tot
el pes,
el pes del plom es massa per moure una sola cama, un sol dit
no faig res ?

quaderns

començo a decidir, a fer, que és el més necessari, després d'una època de militància amb la gelor, quan no amb el desassossec  i basarda, l'inoperància més estúpida i la buidor que emet l'electromagnetisme de la mediocritat més extensa i paranoide que existeix ara mateix pel meu entorn no immediat, per sort, i per desgracia del no fet, del no pensat, del no actuat, del no... prefereixo sempre el SI.
he trobat un dibuix molt antic meu, com ex-libris d'un llibre infantil del meu heroi al sis o set anys: buffalo bill, quina gràcia caram !
i segueix el nen, com abans, dibuixant per arreu, en quaderns de tot tipus, mides i colors, i escrivint...
ara,
això si:
cal moure el cul...

meditacions

compro més llibres, ja deuen ser més de 4 mil, el dia 6 va ser el formidable i necessari meditaciones de marco aurelio, editat de forma senzilla però molt eficient en petit format per taurus
també acumulant: entrelazamiento de amir d. aczel, no puc deixar que la física se'm en vagi més enllà de la consciència i amb la quàntica s'entrellaça tot més del que sembla en els principis de en prou feines un segle de troballes fantàstiques d'una ciència cada cop més a la vora d'una essència fora natura coneguda.
també de newton a apple de fernando alberca i el crepuscle de les caixes - de deu caixes a una, de francesc cabana, només per treure una mica de l'entrellat d'aquest mal suposat misteri de desaparició d'un món financer-social que fa temps la gran banca se'l voler seu i ara ja ho te entre les mans i els collons (moltes gracias)
vaig tornar a treure de la fusta que l'aguanta el tercer de seth, i no per atzar (!) i em portà a dues pàgines (la 76 i 344, crec) que em donen resposta a un pensament de pocs segons abans on em qüestionava si avançar o no amb un tema particularment físic
son les coses que sovint porta obrir llibres amb atenció aparentment casual, com ahir l'eloqüent lo que es de tony parsons, dels dos que he llegit d'ell, tot i que en va enamorar molt també el de david carse, incomprable amb el seu perfecta brillante quietud
i
s'ha vist un ocell nedant per la vall del vent ofert
no hi ha res més
res

capes

empeny una poma cap a la capa del mort
quatre paraules i la nit es tanca sobre el bec de l'únic ocell viu
una casa s'obra enmig de la muntanya on l'aire dibuixa vent
rumi va nàixer al 1207 a balkh i va dir:

agafa a un que no faci comptes
que no volgui ser ric, que no tingui por a perdre
que no tingui cap interés en la seva persona: es lliure.

si se on he conegut quelcom semblant
a l'ombra
segur
del meu
teu somriure

© toni cortadella, 2007 - paisatge de dins

pots

ja ha fet un any que ens trobàvem gent que s'anava per no tornar al job i ara, amb la perspectiva recorreguda, un pensa, és evident, que les coses s'han fet més truita amb patates esclafada que no pas un bon fricandó, de fet es veia a venir: tot l'esclafoll i les nàusees ajuntades en tots els sentits i sense sentits variats i premeditats... i així anem encara o pitjor.
no sembla que la turmenta s'aprimi, i encara tremolen un milió de vents, o dos mil tres com a mínim, però segueixo posant totes les flors vermelles de l'optimisme a sobre del gerro de la por, tot i que en breu aparcaré aquest gerro i les llençaré directament al foc de la rauxa  mentre alguns pinzells els clavaré directament als ulls per aconseguir dos litres de sang
i avui:
s'han trencat la majoria de vasos de vidre però estalviaré per comprar-ne de fang
o
totes les cartolines grogues ara son liles
penso quan:
l'escalfor de les parets de l'oblid s'han fet més grans i alguna remor sona encara lluny però amb segura  potència, que al final és el que valdrà per tot el camí que encara queda, be: de fet no acaba mai,
trenco en somni fred:
esquerdes que s'han de tapar i alguna escala sense esglaons que cal reparar també, o millor: ampliar setmanes més tard l'espai per posar-hi totes les bèsties de càrrega i molt més, molt més...

dins

un didal de gel amb neu a dins fa que una gota d'aigua s'ho pensi abans de entrar-hi
he trobat intacta els vells plafons de pensart on amb precàries substàncies començava un camí de remors i constàncies poc renovades
la sal trenca alguna superfície tènue i suau quan la paraula es torna pigment
enmig del no res continua el tot i el no res, mentre un somni -el somni- aparca alguna raó que s'obre a l'espai ple de forats i llàgrimes...
no hi cabem tots, però si ens separem un pam de la ment, ens acostaríem, sentint, la verdadera pau i consciència de tot
a la dreta de l'armari blau hi ha tota la veritat sobre el cas del didal de gel
amb la pintura esmorteïda
amb la dosis justa de terra torrada o de siena i de groc nàpols.

© toni cortadella, 1990, apunts amb tinta xinesa

morts

cantonades on la pols es fang, on avui, com cada dissabte de novembre,  les orenetes mortes del passat agost es passen a la banda 323, algunes procuren obrir els ulls una miqueta per poder sortir millor a la foto, unes fotos que els homes, també morts, els hi fan quasi d'amagades per vendre-les als mercats prioritaris però també marginals, especialment a les mateixes nits dels dissabtes clucs...
es prepara un llop negre sobre fons groc d'un tàpies final per observar el primer raig de sol enmig de les ombres del futur
voldria que el vermell fos protagonista a les properes modificacions, però el negre segueix emmerdant tot, com sempre, però és inevitable, son èpoques de buidors i desassossecs premonitoris de propers mons de sal i molsa,
i sang ?
per cert: al anar a treballar, dins de l'altre foscor verda, m'he trobat a dos fillsdeputa, i no recordo si els he saludat, doncs tinc aquesta costum estúpida de fer-ho, i ja tocaria de no fer-ho més...
cony !
també: hi havia una gran cursa de caminar i a la dreta del camí un cotxe estimbat.

© toni cortadella, 2012 - 2 pàgines de la llibreta beix, apunts de taller.

fons

no se aquesta cosa dels últims mesos de no anar al taller, tinc pots amb pigments per portar, la cambra, i les fotos per reconvertir de format només possible amb el picture it! i el vell w98, així com el desig, però no la sang
i només he pintat apunts i molt de llapis, o poc segons els meus paràmetres o mentides o sacs de dormir estripats, bruts i les nanses de totes les pors apunt d'escanyar-me ?
les llibretes i les arcades
la pols
pigments secs, amb o sense tubs
son:
és els temps, les situacions, les boires que ens envolten i menys-capten creativitats
el pou o la cava fosca
i
no m'agrada
vaig trobar ahir el david lynch, abans que el dyer i el chopra i més gent que aniré escoltant, millor dit: veient amb sos-títols  o no,
es d'ell aquesta música ?
com el guston, el kiefer i el baselitz, formen part d'un mosaic que sempre m'atrau i que avui m'han ajudat a no arrepenjar-me a la desídia o l'ardor, on la ma s'esvalota sola però ara no te cap pinzell, només els pigments a dins dels vidres per obrir
he volgut distanciar-me de l'atractiu de les formes d'aquells homes, i dels colors, inclòs l'aire, l'energia, també les sensacions d'unes cordes que vibren, escorcollen masses realitats amagades... però si que caic davant la seva força i capacitat, que segurament deuen desconèixer però si intuir...
jo mirant i admirant la seva obra amb la boca oberta com sempre, com de petit bavejant, entre les meves ombres o llençols de la por o de l'estrany... ells sabien que plasmaven l'altre cantó, potser més a la vora del que sembla, però altre cantó a la fi, com els compositors o poetes que acaronen la mateixa remor, la mateixa essència...
sons:
el so, dins l'aire de les formes, volums i colors, la capacitat de moure'ns a la vora dels altres i de l'altre abisme o espai de solituds no vistes o sol·licitades
no sabem massa, però inclòs la física si acosta depresa
la música, la paraula i la lletra, la pintura son expressions febles però històriques d'aquest sentiments, d'aquests espais a la vora i lluny alhora, però cada vespre o matí, en cada somni, ens hi abracem, ens convertim en personatges esclaus del somniador
somnis:
i vull, encara, tocar l'olor de trementina, parlar-hi i fer-la servir com abans, abans de tot
i res
no sé si faig be permeten aquestes llargues quarantenes on desapareix la física de la materia plasmada, tot i que no surt mai de l'interior de la closca, les suporto malament...
i
miraré de nou rera la cortina
i penso ara
va ser aquell quadre del philip a la miró que en va fer canviar-ho tot, hi vaig pensar i ser conscient molt, molt tard, però va ser ell, en el fons
molt o poc
al
fons,
però n'estic segur ?
al
fons
...

© phlip guston, "web", 1975

cordes

interessant els menjapomes i també l'anestesia que adorm les paraules i els fets més amagats de l'ànima robada (a la nit?)
alguna beguda per saltar-se 18,5 normes de civilització aparent
un gram de seny destil·lat després de comprovar com el mercat municipal de torn es buit
una ma vermella assassina a una formiga antigament important política de decisions sospitoses de soborn
el monarca que mata elefants ens donarà la raó, tard i des de austràlia, qualsevol diumenge a la nit de 1714... no de 2014, vull dir...
agafa la carretera i corre, o també és digne de saborejar un dels pocs fets on és demostra el canvi de cordes o unió de realitats per un dels grans, que entre moltes sorpreses i sabers plasmats i endollats, va fer el llibre vermell...
un gran Gran llibre
i
una miniatura que somniava ser gran alhora que vomitava un esser estrany, proper a una elit que ben caducada està i sortida de mare, fa temps
fa temps estrany de rossecs
mossegant la paranoia de dia blau i bebent les esquitxades vermelles dels trossets de carn al caure per l'abisme
una ratlla
un pit
i un japones que continua fent fotos des de 1994 aproximadament al poble espanyol de bcn
al terra: no hi ha cap capsa més
o espelma

© toni cortadella, 1987 - miniatura 3, 1987, collage+gouache i llapis s/paper

cortines

apunts rapits a la moleskine on les paraules decoren o fan impertinències amb els dibuixos surats d'un xarop dement on l'aire groc i relatiu de les incerteses ocupa massa espai
no tornen mai els mateixos dies ni els records neguitejant a les pors del passat, nervis pel no res de les excepcions, intervals de temps on el pes de la memòria juga a les cartes de l'oblid
el mai es revela dins del somni, el res suavitza postures innecessàries dins de la ment única del somniador
hi ha temps encara  per últims cigarretes que es llençaran a qualsevol de les faroles ancorades per homes negres amb gorra crema a les dues de la nit, sense forces per menjar pastissos de nata i fang
l'espai temps es trenca i fa segles que fumeja en las seves escletjes una nova opció
i calma dins la boira o una guerra que mira entre les cortines trencades que no serveixen a cap vidre
biselat

grues

com aquelles grues que no poden alçar els pesos més pesats de l'entorn diari_ la foscor no sap com fer-ho per dibuixar amb pintura marró, si n'hi ha, el rostre i mig cos del personatge de torn del dia i de la nit, amb una lleugera semblança al ninot dels neumàtics, i després pintar-lo amb pintura rosa i marcar més les ratlles fosques verticals, però més acuradament les horitzontals_
i el manuel delgado te un molt bon blog, saviesa no renyida amb rigorositat i mala llet necessària pels temps que vivim o sempre...
altres: un dia en las carreras del galves
i: cafe amb llet,
i especialment una altre genialitat d'en cubero: enCaste llano, necessari i constructiu pels temps que corren o haurien de corre...
i:
on és la gent petita ?

© toni cortadella, no sé l'any, tinta xinesa sobre paper,
"ningún paisaje",
s/un poema del llibre "árbol y norte" de f.javier cubero

apunts

m'endinso per fronteres de llapis i enyors, anhels i presagis engabiats dins del mar de les marmotes mortes...
llegint poemes de montserrat carol he administrat peatges de vells camins on la raó s'amagava, esquinçant més que no pas il·lustrant les antigues matèries...
hi ha, encara, somnis de poeta per les cantonades de la nit, on els pigments criden a tornar a l'aventura i al desencis alhora_ no puc menys que saber del seu so però m'estimo més la boira i la visió única, quan pugui,  de l'horitzó vençut
hi ha temps encara, però tot es just a punt de començar i no se on hi ha la cadira que ho adorm tot
i
molsa en la pols que ara es torna a creure les mentides del passat i d'un futur obscur, decadent com aquesta pasta d'ara enfront dels ulls, desitjant  només una veu a la vora per fer cantar l'autenticitat de l'ànima
com una ma i el llapis

orígens

he trobat el primer llibre-llibre que vaig llegir als 12 anys (?) i que em va regalar la neus galofré, que va morir el passat juny, per començar amb bon peu: el viejo y el mar de ernest hemingway, em va agradar molt i des de aleshores no he parat, ni pararé_ poc després un de més potent i estrany per a mí aleshores, i no tanpoc després: arlequin de morrist west, que donava la caixapenedès, abans de que jo hi tingués més a veure_ aquest dos però com a lectura d'adults, doncs els infantils com el petit príncep i  l'home dels gats, que em va regalar el meu estimat cosí andreu, també van estar entre els meus favorits, i quelcom devien influir posteriorment, però això ja seria freudià analitzar-ho, si més no feixuc o tonto... i cap els catorze ja començo amb el sr de pedrolo, del qual n'he llegit una trentena i no se encara com se li segueix donant l'esquena, salvo que aviat s'estreni la peli que rodava el malalt de bigas luna sobre l'etern mecanoscrit del segon origen: d'aquesta manera l'acabarem avorrint més o potser serà la manera de que algú faci més d'altres dels seus llibres_ no entenc com una societat cultural com la nostre que no va sobrada de pencaires com el pedrolo no sap o vol reconèixer el seu esforç i magnificar més la seva obra i uns camins oberts, amb risc, constància i llibertat a pesar dels moments en que ho va fer... deu ser el cost de no haver fet capelletes ni de pilotaire als polítics de torn o els deu gremi...
per altra banda una música que recomano: the jam, no passen mai de moda, o si, és igual....
igual que l'eterna amy
també 2 llibres que estic llegint: balla, balla, balla, de murakami - i el lenguaje de la intuición de saráh bachaou, i 1 dels que vaig llegir l'estiu del gran ernesto ekaizer: indecentes, una gran obra per saber com ens han anat enganyant la majoria de fillsdeputa de polítics que hem tingut l'honor de gaudir aquests últims anys...
ah! i especialment una serie de com a mínim fins ara 3 llibres imprescindibles, ja vaig pel tercer, i és del millor del millor que he llegit mai; reality transurfing, 1) el espacio de las variantes, 2) el susurro de las estrellas de madrugada i 3) adelante al pasado, del misteriós vadim zeland, on hi vaig anar a parar fa uns anys a partir del meu interes sobre la física quàntica i les evolucions de jung envers la sincronicitat i d'altres matèries molt més relacionades entre si i amb la nostre quotidianitat més del que ens pensem...
he posat més obra recent a la meva web, i he trobat fotos com la de l'expo tendències a martorell que la penjaré també al facebook
ah! per cert apunto la paradoxa, per a mí, de que l'argument del llibre del west: arlequí té una trama que pot enllaçar quelcom amb algunes de les animalades financeres actuals i qui em podia dir aleshores que al cap de poc m'aniria de nassos cap aquell món, sense deixar de moment l'art, i que per cert la portada de aleshores era l'arlequí de picasso, com a doble paradoxa per a mi ?
fa temps que no escrivia aquí i em trobo estrany.. hi ha algú ?
espero més continuïtat,
o no.

paelles

on va el vaixell sense la drecera corresponent ?
segueix la capsa de sabates ben oberta enmig de la basarda generalitzada, dins aquest mon tan petit, tant rodó, tan fàcil de manipular... ha perdut l'idiota del Sarkozy a la França de les llibertats, tot i que manen també allà la gent de sempre, la dels partits podrits, o hi ha també a sota -i a sobre- de tot la gent petita del 1Q84 ?
la situació no és nova, però més tensa que mai, ara que la gent no som tan manipulables com fa un o mig segle, per exemple... tot i així tenen el manec i tota la paella, menys potser per on es crema, doncs no hi han mirat mai, potser tenen por o son realment idiotes alhora ? Allà a sota hi estem tot enganxats, esperant l'hora de sortir i fer-lis mal d'una puta vegada, i se'n vagin a fregir espàrrecs (però ja no tindrien ni la paella...)
cal que neixin flors a cada instant, però també: si son roses floriran, o una flor no fa estiu, i tot cansa, tot enimg d'un pinzell brut de pigment vermell, on una gota de sang brolla entre l'aigua i el fastig...

quan menys una pinzellada de...

gots

passen els dies i la meva parsimònia és notable, inclòs diria que excel·lent, terriblement excel·lent si ho comparo amb una pared negre on s'aturen projectes i sentiments... dibuixo però amb les precarietats mentals nocives que acostumen a sortir per entre els forats de la ment i una obligació esquerdada o malalta,  que es desintegra per dies o moments...
la sandàlia està trencada i més val tirar-la, no sé si fer el mateix pels més de sis-cents bastidors plens de teles amb pigments que criden, o be odi o be perplexitat, quan no les dues, quan d'altres exclamacions suposadament mesquines, doncs resta massa foscor, massa ràbia, massa desassossec...
son massa savis i ningú enten res alhora
l'àgora diu que més val anar amb compte i que no estem ni molt menys acabats, quan no neguitosos i sovint sanguinós
he trobat el primer llibre que vaig llegir de pedrolo, de fet és un segon que vaig regalar a teresa més endavant, doncs el primer-primer va ser per casualitat (?) a la biblio del insti, on anàvem per estudiar i amagar de las mates, eh, margarida?
aconsello el post de david cos, acertat i incommensurable, en un petit i sentit homenatge al nostre antic però sempre present profe sr mario, al seu intel·ligent blog el got mig ple, una bona, sensible i acertada aproximació a l'imprompta que aquest bon home va fer per nosaltres i tants companys_ en bona part som derivats d'aquells fets_ al david li dec, de moment i en breu solucionaré, un comentari en el mateix post per ampliar/complementar tant entranyable informació...
em sap greu que el diari público estigui en perill, seria bo donar-lis un bon cop de ma... la mediocritat, esclavatge, submissió del periodisme en generals envers els cercles i nuclis del poder (s) fa que un torni a tenir ganes de vomitar massa sovint... iniciatives com ara i público en queden poques i cal seguir, si més no també ajudar_ salvo que el futur del periodisme independent, lliure i valent estigui només a internet, la cosa és presenta difícil en format paper: era massa el poder que tenien les paraules i les opinions lliures, fotent-l'hi el dit al ull al poder dels,polítics millor dit: dels lobbys que estan al darrera de la política i certa societat dels fillsdeputa de torn... cal continuar optimistes però ens ho posen difícil, ara que donem majories absolutes als indecents que només preveuen rebaixar prestacions i drets als menys forts, només per conservar privilegis els de sempre...
tornarem a lluitar, tornarem a vencer.. però tornarem a caure en els mateixos paranys?
a suivre...

fillsdeputa

Escoltava la nena del exorcista de rajoy el puta, exhortant als sindicats i a la patronal a continuar amb la farsa de que estan negociant quelcom_ de fet negocien donant-se pel cul, en el sentit de donar menys per any treballat quan ens fotin a la putacalle_ com si cada any treballat fos una llosa en lloc del gran benefici que, en general, els hi ha suposat fer uns beneficis de collons i uns creuers, porches, mansions, viatges i milions de euros en comptes a paradisos fiscals o en sicavs o fons de pensions milionaris al nostre país (mostrant-se  perquè deuen desgravar, sinó de que…) pels nostres comptes, hisendes tontes del país..
Estem dins un nuvol de fillsdeputa que cada dia que passa els importa menys ensenyar la seva pornografia dinerària i de robatori constant i continuat… no els fa res mostrar la seva ineptitud per fer un mon millor, o quan menys, edificar quelcom de bo per les properes generacions i de passada ajudar a dignificar les pensions que en breu hem de cobrar, uns més que d’altres.. tot i que al pas que va tot ni pensions restaran…
Gràcies cabrons de merda que amb els vostres mocs procurarem edificar el nostre futur fet ja d’aire o de flatulències…
Gràcies…