efespes

estan en en seu gran moment, ara que tot es pot comprar, fen veure que es fusionen fabricant els monopolis que van proclamar que mai farien ara que s'entrava amb l'euro i tantes i tantes fal·làcies prefabricades des de la seva gola de merda... es fonen o fusionen, diuen, com alguns àtoms en el mon de la física quàntica, ara gaudeixen en un dels seus millors moments, comprant i venent, desintegrant sentiments i històries, alhora que valors i esforços, per només engrandir els de sempre ja ben guarnits grans patrimonis i butxaques... que collons volen fer amb més i més diners en tantes poques mans i fluixes ments de cobarts fills de puta?
hem de resignar-nos a malviure a sota de les seves foscors?, agenollats i observant com s'engreixen més i més, mentre demanen sacrificis al que ja ho hem fet sempre, i més que ho farem...
potser aquest mal anomenat mercat ja no els interessa, ja no es rendible, ara poden anar a fotre ma a d'altres conreus, a desenvolupar per desprès destruir, com han fet mantenint guerres on no fan falta, només pels seus foscos i podrits interessos, on el sentit comú i el més elemental sentit humà desapareix única i exclusivament pel seu caprici de mantenir-se enllardats de poder...

estic fard dels efespes, i cada dia més...

ambients

aviat farà 10 anys que tinc pàgina web i uns dotze que hem connectava més o menys assíduament a la internet
cal dir que ha estat i és una bona eina de treball per a fer difusió, comunicació, contactes i expansió personal...
també te els seus perills i tonteríes que només fan que es difumini el saber o la saviesa, la informació i la denuncia de les injustícies d'aquest absurd mon on intentem viure... també una bona eina per a perdre el temps o fer-lo perdre, però en general es pot ben aprofitar per avançar en quasi tots els aspectes...
em fot la poca capacitat de debat que en general encara segueix NO generant: tan en els medis de comunicació, on això hauria de ser un pecat,  com en els dels partits polítics i en les pròpies web o blogs dels polítics on ja hauria de ser un delicte... ens tracten de burros i ens aparten cap el facebook, twiter o modes de torn, on quedem diluïts com un gra de sorra a la platja.. els interessa a quasi tots només el seu propi projecte buit o en contra de quelcom, i que només restem a l'espera de buides noticies, sense capacitat ni de reflexió ni, el que es pitjor: de resposta... i així anem, caminant cap a les més altes cotes d'informacions, vagues, desgases, interessades i en general mortes: convé no agitar ni barrejar massa al galliner: som perillosos si pensem més de la compte !! 
molt sorprès que els de la butxaca han reeditat (horrorosa la portada, per cert...) el passat dia 11 totes les bèsties de càrrega d'en pedrolo, fet estrany, fora de treballs escolars, que encara es faci cas d'aquest mestre, independentista radical, sense concessions, i dels que avui anem molt mancats, davant dels papanatas catalanistes que ara s'han decidir a manar com si fossin déus i emmerdar-nos amb els seus xarops per curar les falses crisis premeditades fa temps i coordinades pels seus laboratoris ja no tan clandestins ara, sense complexos amb la suficient barra ampla...
com l'impresentable d'un dels seus polítics/economistes de paper de fumar, però carai: amb cadira al parlament europeu!!!, que avui li llegia un article podrit al setmanari el temps: on tracte d'entrada a les esquerres rovellades i culpables de haver portat a la ruïna al mig món mal anomenat civilitzat, bé deu ser el seu mon d'audi's i cases de més de 300 m2 per exemple... és vergonyós quan encara proclama (com tants d'altres...) que menys estat i més mercat és el remei,  que segueixen predicant insistentment i culpabilitzant als altres de les seves pròpies receptes que de tan lliberals ens han portat a la lluna de valència, (amb la nena-alcaldessa del tratjos i bolssos vermells abraçada als inefables i variables camps per exemple), però no cal anar tan lluny per evocar a meravelloses figures "honestes" com el reiet del palau, i les seves semi-amagades encara connexions, o dels propis despatxos amb els consellers i assessors del mestre jedy de l'època passada i segurament alguns d'amagats d'ara i a punt de despuntar de nou en les seves noves poltrones o cadiretes ben simulades però calentetes...
això és un entranyable putiferi (m'agrada aquesta paraula (?)) on tothom te encara, paradoxalment, el suposat dret de continuar cagant-se en tots nosaltres...
anava a parlar de la cultura, que ara ens dirigirà tan be com pugui, o més ben dit: com el deixin, el per uns traïdor mascarell, però és massa aviat i esfereïdor encara...
si queda ambientador l'acabaré en pocs dies...

totes les bèsties de càrrega 

de m. de pedrolo

optimistes

vaig estar a punt de conèixer-lo amb l'amic xavi a finals del 80, crec, en una expo a la vora de pça catalunya de bcn, però no m'enrecordo massa més... al final, de forma quelcom estranya només ens varem veure breument sense xerrar res de res, mirar-nos uns segons, però res més, i això que en xavi el coneixia de la seva col·laboració desinteressada amb l'aürt uns anys abans, però ni potser una encaixada de mà... es diu joan pere viladecans, i és un pintor (el millor actual català...) d'una forta influència en part de la meva obra dels  80, especialment el cartellisme, tot i que sempre he volgut fugir d'influències massa directes, era aleshores inevitable per l'edat d'aprenentatge que tots hem tingut, però alhora no del tot digerit o reconegut al moment, amb el pas del temps i amb l'honestedat suficient, doncs també crec que les influències son bones en part, no tinc cap problema en fer-ho... també yamandú canosa, tàpies o brossa, per no dir en ràfols-casamada, albert gonzalo o hernàndez-pijuan, que vaig tindre l'honor i plaer de conèixer-los a tots...
reinvindico ara i aquí, tot i que seran paraules al vent de la blogosfera,la necessitat de fer importants retrospectives d'aquest nostres pintors, doncs la puta cultura a més d'estar tan feble, especialment ara la pintura (on son els gloriosos i en part falsos anys 80's ??), no mostra quasi res d'interessant, salvo algun macba i alguna galeria despistada o heroica...
estem enmig d'un femer de gran dimensions i ni el mascarell ho arreglarà, si més no potser maquillar, operacions de maquillatge arreu i anar deixant la poca puta pela que queda pels racons de la misèria general i particularment l'educativa i cultural.
caldria ser optimistes, però només contemplar quadres com els d'en viladecans m'ajuden a pensar que quelcom potser encara es possible,
no se si m'equivoco, però somiar és (molt) necessari...

joan pere viladecans

transversalitats

fa una mica més de 7 anys que no he fumat cap cigarreta ni res semblant, i estic content
fa unes setmanes que no pinto i estic marejat, com nerviós, com a punt d'assessinar algú (però no crec que ho faci...)
fa anys que no protesto, tot i que vaig fer vaga a l'última vaga general estatal, davant de les cada dia més injustes lleis contra el treball
fa anys que considero gran l'estupidesa dels polítics, molt més, moltíssim més que l'estupidesa que hi ha dins el cervells dels especialistes, assessors i d'altres parasits amb carreres universitàries que opinen de tot sense saber res: la majoria d'economistes, per exemple
fa anys que penso que la divulgació de l'art és morta
fa dies que estic enamorat d'un ocell i de la sortida del sol, que mai és la mateixa, mai...
fa setmanes que acarono la possibilitat de trucar a un telèfon a l'atzar i cridar un gran crit, i penjar...
i
dins del mar continuen movent-se molts peixos vius, encara
caldria no permetre massa posar el peus dins del gel sense les grans capes de mitjons corresponents, però la pròpia dinàmica dels desproposits mostrats i exibits dins les aules del saber idiota ho dinamitza transversalment (fa mesos que odio aquesta paraula)
ho sento: però algú ho havia de dir...

cordures

esquifides entrades al voltant de la cova... no sempre hi son les set serps de l'angoixa o del mineral esmorteït.
cal saber d'on surten els colors necessaris: vermell/ataronjat, lila amb blau i groc/verd, un relatiu, blau turquesa i el groc llimona, que molt sovint, ho envolta tot, ho omple, però a deshora quasi sempre...
no trobo els miralls que freguen l'últim pensament.
penso en guston,(per a mi després de picasso: el millor pintor del segle XX -am permís de miró-) i els problemes que va suportar amb els seus vells amics, que no li perdonaren mai del tot la renuncia a l'abstracció, aquell expressionisme abstracta que s'emportava totes les maquiavèl·liques sensacions vitals i intel·lectuals dels 50, on les paraules també, i no més que ara per cert, tapaven tots els colors i les propostes d'uns joves dels quals ben pocs van envellir, i els que ho van fer ho feren fora de les mal anomenades cordures, aprop del malson de tocar i de saber de les realitats més properes però amagades alhora, feien i fan que la raó s'enfonsi sola, lentament...

philip guston, al seu taller, davant un dels seus quadres

blancs

no podem apartar-nos d'allò que ens hem convertit?
cal que neixin nous desitjos en el nostre interior
perquè tot suri
i un llapis no pari de ratllar en la fulla en blanc...

llums

la felicitat es pot trobar enmig de qualsevol reflexe de llum a l'aigua, a qualsevol escletja de lluna en un mirall de glaç, en la boira a primera hora del matí quan anem a treballar...
el cor i la ment, i l'estomac, son un sol ent
no saberm (no recordem) d'on venim ni on anem, si però on estem i qui som... només cal obrir una mica més el sentiment únic de que som aigua i un sol esquitx d'aquesta aigua som amb el cosmos, únic origen de tot...
un pinzell pot fer de petita espasa o pinta per acaronar pensaments de la part més íntima de la ment, que és l'ànima que està sempre, sempre dins el somni...
la llum ens mira, perquè també som llum
ara
...

límits

he aprofitat l'apunt d'ahir per visualitzar el màxim d'obres del codex seraphinianus i és impressionant la varietat, originalitat i perplexitat que mostra la obra del italià... no hi ha masses paraules per opinar del que és o millor d'on parteix tot plegat... és una bon misteri o una mosttra més d'aquest altre cantó des de la mateixa primera cantonada del nostre (aparent) mon...
l'aparent autor deixa fins que mori ell l'explicació d'on ha sortit tot, doncs si ha d'afegir el no saber quin és l'idioma que explica els més de 400 dibuixos que mostren aquest món o parts d'ell o d'ells... luigi serafini només ha estat un canal o missatger?

ocults

l'altre dia (quin dia?) contava més de catorze llibres que tinc d'en paul auster... avui he vist un escrit per la seva dona, però parla de malalties, be de la seva misteriosa malaltia que va patir a partir d'un dia que llegia quelcom en públic referent a una persona que havia mort, i es va trobar literalment paralitzada... només els nord-americans son capaços de fer un llibre, aquest en la línia del sacks per exemple, sobre temes inversemblants o nimis, temes d'un punt de partida absurd, molt personal, com salinger i no cal dir el gran woody allen o el grouxo marx en plan conya però intensament humana i profunda... m'agradaria dir-li a la hudvest que el que li passa es una asincronia amb el seu esser intern, orígens de totes malalties, on no va acabar de connectar-se correctament amb una de les seves realitats a la vora de la normal.. el seu propi marit i escriptor/sabi del mal anomenat atzar, li podria treure de molts més dubtes... però de segur que ja n'han parlat i quelcom sap... també ho escriu? ho dubto, s'ha de ser molt sincer i persistent en aquestes aspectes de la veritat oculta.. en prou feines borges, kafka, tolkien, i un petit munter sabien i no del tot conscient,s doncs a sota del propi fet creatiu i la fantasia s'amaguen autenticitats on les muses o les inspiracions son temes, personatges o mots que no son res...
en pintura no sabien però ho comprovaven i assolien cotes altes de plasticitats implícita amb els mons paral·lels gent com el bosco, van gogh, gorki, rotkho, guston, ben-gal, oehlen i pocs més, segons el meu parer però alhora amb la gran majoria de gent que crea fora del sentit estrictament artesanal, per entroncar amb artaud, saint-exupéry, codex seraphinianus, disler, evru, darger, hundertwaser,
una altre cosa: em cabreja molt que es tanqui el bosc de chillida, com a una altre mostra de la inutilitat dels polítics envers la cultura, la puta cultura que tan els molesta i la mosca collonera que no saben com agafar, encapsular, torejar, matar si poguessin, encara que ara i aqui l'arturo ens instal·li al mascarell per fer entre tots més el paripé...!!!

obscuritats

on aplicar alguna tècnica traïdora per a alleugerir el temps que hom dedica a res...?
si d'acàs a fer l'orni enmig de la fredor de la mediocritat de moltes de les ànimes que suren per arreu, sigui al llac o a l'oficina corresponent.
l'orni s'absenta sovint però torna amb la cua entrecames
he fet una revista amb els del fotoprix, sel·leccionant una sèrie d'obscuritats pro vitamíniques i tot, al seu temps, és clar... ara fan goig, contenta encara al nen interior, com s'acostuma a dir.
ningú posa a la jane roberts on pertocaria: com a cima dels anys 70 i de (quasi) tot el que ha vingut i s'ha mantingut després per altres però, dins d'un excés de mercadotecnia impressionant i alguna veritat oculta però (també) necessària encara...
content al comprovar després de molt temps com els del salonKritik es mantenen amb la seva linea de sel·leccionar del millor de les esferes evolutives del intel·lecte malmés o trapitjat, quan no senzillament prostituït (quin remei, diran els febles eterns actuals..!!)
de llibres: molts, masses potser, però no he puc fer més: mil pàgines del murakami, apassionadament intens, únic, estrany, és del millor que he llegit mai com a novela, però és més i no pots parar, és persistent i mai més deslligat de la memòria que acarona desitjos o les misèries que és renoven cada dia sense contemplacions...