optimistes

vaig estar a punt de conèixer-lo amb l'amic xavi a finals del 80, crec, en una expo a la vora de pça catalunya de bcn, però no m'enrecordo massa més... al final, de forma quelcom estranya només ens varem veure breument sense xerrar res de res, mirar-nos uns segons, però res més, i això que en xavi el coneixia de la seva col·laboració desinteressada amb l'aürt uns anys abans, però ni potser una encaixada de mà... es diu joan pere viladecans, i és un pintor (el millor actual català...) d'una forta influència en part de la meva obra dels  80, especialment el cartellisme, tot i que sempre he volgut fugir d'influències massa directes, era aleshores inevitable per l'edat d'aprenentatge que tots hem tingut, però alhora no del tot digerit o reconegut al moment, amb el pas del temps i amb l'honestedat suficient, doncs també crec que les influències son bones en part, no tinc cap problema en fer-ho... també yamandú canosa, tàpies o brossa, per no dir en ràfols-casamada, albert gonzalo o hernàndez-pijuan, que vaig tindre l'honor i plaer de conèixer-los a tots...
reinvindico ara i aquí, tot i que seran paraules al vent de la blogosfera,la necessitat de fer importants retrospectives d'aquest nostres pintors, doncs la puta cultura a més d'estar tan feble, especialment ara la pintura (on son els gloriosos i en part falsos anys 80's ??), no mostra quasi res d'interessant, salvo algun macba i alguna galeria despistada o heroica...
estem enmig d'un femer de gran dimensions i ni el mascarell ho arreglarà, si més no potser maquillar, operacions de maquillatge arreu i anar deixant la poca puta pela que queda pels racons de la misèria general i particularment l'educativa i cultural.
caldria ser optimistes, però només contemplar quadres com els d'en viladecans m'ajuden a pensar que quelcom potser encara es possible,
no se si m'equivoco, però somiar és (molt) necessari...

joan pere viladecans