com
diumenge amb l'arnau al mnac, amb pixot d'últim dia i tota la pesca, on veure pigments secs de milers de colors i fustes i marbres i de tot i més... moment de lligament mental i existencial o animal,
posant, a estones, dins d'un marc de vidre i entre les breus mirades de l'ocell que plora, perquè els ocells també ploren (i totes les plantes)
com
malson de temps i picors de les maduixes del cel vermell,
semblava lliure quan de retruc veig el veritable rostre de la por, reflexant la pròpia essència divina...
i
demà més ?
demà mes
de gener
(encara)
© toni cortadella, 2018 |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada