llibres

llegim menys o més diuen, sempre és igual, amb l'estadística sempre a punt per arraconar-nos on ells volguin, total per res, l'estupidesa s'instal·la on vol, com sempre, o a on volen ells amb la seva publicitat, i l'estadística és una arma més per fer-ho...
sempre ens quedarà una illa... en aquest cas avui robaré l'últim de murakami, des de l'estiu passat ja en porto 3, tot i que pal·ladejo encara, per la pàgina 700 ja, el de l'ocell que dona corda el món, que és, ja ho he dit sovint, un dels millors llibres escrits mai... és una paio que escriu molt be, de premi nobel mínim, si aquest premi tingues alguna credibilitat, que no la te, ara li hem donat el premi catalunya, em sembla, que és un premi també, però m'alegro per ell, se que tindrem per uns dies el seu alé per a la vora, i això és molt bo...
i no abandono ni l'auster ni el vila-matas, tot i el meu esforç en dejar-lo, tampoc el zeland...

pulsacions

des d'un punt de partida únic enmig d'un mot o pinzellada a la pared dreta oest del cel clos, un paradigma i l'oreneta corresponent que no canta però si riu, i una joia dins d'un llibre, unes ulleres, on el naufragi sura d'entre quatre morts, a la dreta oest del cel, en una dimensió propera, tot s'altera per no res...
la revista enganxada a la pared, mentre un llibre t'observa, i l'escletja apaga i enfonsa un desig.
a les dotze de la nit s'obre una carpeta.

©toni cortadella, trencat,2007

indignem-nos

Copio part de la síntesi apuntada a llibres en català del recent llibre, èxit a frança i d'altres països: indigneu-vos de stéphane hessel, ex de la resistència francesa, supervivent de buchenwald i l'únic redactor viu de la declaració dels drets humans:

...Busqueu i trobareu», ens diu, «preneu el relleu, indigneu-vos!», perquè «la pitjor actitud és la indiferència. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que formen l'home: la facultat d'indignació i el compromís que la segueix». Un missatge que ja ha contagiat més d'un milió i mig de lectors a França.INDIGNEU-VOS! Avui es tracta de no sucumbir sota l'huracà destructor del «sempre més», del consumisme voraç i de la distracció mediàtica mentre ens apliquen les retallades. INDIGNEU-VOS!, sense violència. Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Diguem NO. Negueu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!

I es que estem fins els collons d'aquesta gentussa que ens governa i manipula...

el crit, d' edvard munch

duos

només quatre ratlles, o més, per a la memòria del gran ramón barnils, segons demana un petit record in memorium del grup de periodistes rb, ara que fa 10 anys de la seva absencia
el considero un dels millors periodistes que he llegit/escoltat/vist mai, dins aquest mon en crisis, entre ella la dels propis periodistes, quan no calladets, quan no ben cruspits pel sistema de poder que arriba a tots el mitjans (pocs wikileaks hi han...)
barnils era valent i alhora incisiu i obert al debat, també gens acomodat a les rondalles de la política que tan estreten els marges de llibertat d'aquesta casta cada cop més domesticada o ofegada...
m'ha agradat l'article de mery cuesta al passat cultura|s de la vanguardia (caram, caram el proper maig sortirà el buc insígnia del comte en català, qui ens ho havia de dir fa pocs temps, no serà que l'avui no tira prou després d'alguns descervellats manipuladors el van fer trontollar, o és el nou ara.cat que els amenaça??), l'article deia doncs m'agradat envers les 2 expos que comenta a modus d'una nova possible forma de veure expos o inclus fer-les a duo com la del rai escalé i milos koptak, al recent miroir noir, al eat meat gallery de bcn, clausurada el passat 12, i la fábula mística al mas art del carrer st eusebi, 40, aquesta encara fins 1 d'abril...
no coincideixo físicament amb ningú que sigui d'interès (artístic, cultural, intel·lectual, com és volgui dir...) des de fa messos o anys o segles, no se que passa _ per aquí a la vora hi haurà una trobada d'un fotimer d'artistes i també m'importa una bleda? m'he deixat perdre una barbaritat de expos, només 4 de molts sel·leccionades o molt casuals (que son les bones, quasi sempre...) però és el que hi ha: dios los cria i ellos no se juntan, en el meu cas, doncs trobo que fa massa temps que estic davant d'un mur blanc, sense penjar-hi res i parlant sol_ en quin moment vaig deixar de sintonitzar amb la remor del vent d'una creació creixent i constant?confesso que la porta o la finestra oberta que tan donava als paisatges dels estels de la galàxia eterea, que deixa anar el somniador etern,  no s'obren el suficient, només caldria una lleu empenta per obrir-los de nou, o trencar-los...
sigui com sigui considero acollonant la similitutut d'essències i alguns resultats en les obres de escalé i koptak, i per més inri si penso amb la meva, tot i que expandeixo més, per dir-ho d'alguna forma, ells dos s'acosten més a bacon i a una tradició goyesca o sauriana, jo miro de lluny o a la vora algun dia a de kooning i baselitz, o bes a saber qui, ja que ara pinto coses molt diferents (i estranyes...?).. el que importa és crear i aquesta puta mania d'encapsar propostes i resultats aparents no és necessària, doncs aleshores a otra cosa mariposa...
per ex. em sap greu lo dels japonesos, el més estúpid de tot es que el 1er món se li veu la hipocresia de creure falsament en la energia de les nuclears, quan no hi ha enginyer (no cal dir polític) a nivell universal que doni per segures cap d'elles en cas de terratrèmols o atacs de guerra o terrorisme: per tant aviam si d'una puta vegada s'assenten o s'aixequen els que poden parar de fer més l'imbècil amb aquest tema de fer energia perillosa, cara i estúpida enlloc d'apostar definitivament per les ecològiques, tot el demés és demagògia i continuar alimentant les butxaques de quatre fillsdeputa (com sempre)
Amen,

els personatges que suren, toni cortadella, 2011

gestions

nos fàcil gestionar (ara es diu així, des d'esferes organitzatives vàries al fet de fer quelcom aparentment important) l'administració de l'arribada massiva de dades envers el moment ideològicament perdut actual
no trobo les estovalles veig amb la flor verda amb puntelletes vermelles
potser van quedar-se perdudes a sota de totes les espelmes pendents de cremar i amoïnadament (amoïnada ment) es van suïcidar (o cremar...)
els grafismes que cridaven pintats a les parets de passats mesos de maig s'han esborrat i ja no surt tampoc ningú a protestar res, si d'acas només per les intermitents victòries futbolístiques de torn
el poder ja campa pels camps de la por i la indiferència, sense cap trava, sense cap vergonya (mai n'ha tingut), tot i els problemes aparents dels anys setanta...
no hi trobades intel·lectuals enlloc, o simplement intel·ligents
no trobo les sabates que aprataven des des de la planta fins a l'última neurona sana del cervell obstruit, confós o minvant de cara a la perenne galeria d'ulls, que des d'un fals i confortable món laboral s'antensaven cap a la mort segura...
ja no hi han braus que salten per les tanques marrons, mentre un locutor d'ulleres fosques espetava la seva veu de fàstic, nodrida per una gargamella podrida
ja no hi ha res per veure, res per plorar o sommiar,
és ben trist i eloqüent
és

gammes

caldria que agafés el pinzell pel mànec o pels collons, la qüestió és que caldria escampar tots els colors possibles, antipant-me, com els últims anys o com sempre, al següient color o gamma, la que sembla de la certesa absoluta o del color definit, necessari, fidel, únic o la seva altre gamma que, perseverant dins del temps obert, s'endinsa dins la veritat oculta, i l'única que també forma el somni present, constant...
necessito saber i alhora recolocar-ho tot, deixar que tot torni a serenar-se,  a que sapiquen que ja he ajudat massa, i on sempre m'ha semblat o un camí indefinit, sense fi aparent, o el destí de saber-se solidari, col·laborador fidel, mestre, a hores sabedor del direccionament de tràfic o semblant...
Inexacte o perenne esclavitud?

independents

i un cop independents: ¿caldria pasar-nos, com a organització socio-política al moviment assembleari?
ara com l'independentisme fa poc: tan desprestigiat... un sistema, l'assembleari, tan pràctic, directa, verdaderament democràtic i que evitaria, entre d'altres moltes coses, el vici de poltronisme de totes les figures i conceptes polítics dels últims segles dels segles... amen.
m'agrada l'expo actual sobre tresors arqueològics de l'arabia del caixaforum, idem sobrer l'arquitectura rusa.
penso en moebius i les 2 vegades, que jo sapigue, que el vaig tindre a pocs metres, per saludar-lo o una signatura o un dibuix o ves a saber, al final res i em sap greu, en part, la sort és que el tinc sempre a la vora, en els records dels primers totem i métal hurlant, primer a frança i després a l'edició hispànica... quins temps, quanta informació i imatges, res a veure amb ara i el futur que ens espera per internet, però aleshores (finals dels 70 i els 80) ja teníem, si volíem, les nostres amples dosis de tot... de TOT !!!
ara hi ha més, però alhora menys... no se si m'explico !
em segueix agradant, i el compro sovint, tot i els meus dubtes de la seva ideologia que toca ciu, però ésun bon diari el ara
espero adquirir aviat 'últim del murakami: és grandiós i que continuarà: 1q84
cada dia m'agrada més la seva escriptura i saviesa... és un monstre !

Moebius, autorretrat i alguns dels seus personatges...

efespes

estan en en seu gran moment, ara que tot es pot comprar, fen veure que es fusionen fabricant els monopolis que van proclamar que mai farien ara que s'entrava amb l'euro i tantes i tantes fal·làcies prefabricades des de la seva gola de merda... es fonen o fusionen, diuen, com alguns àtoms en el mon de la física quàntica, ara gaudeixen en un dels seus millors moments, comprant i venent, desintegrant sentiments i històries, alhora que valors i esforços, per només engrandir els de sempre ja ben guarnits grans patrimonis i butxaques... que collons volen fer amb més i més diners en tantes poques mans i fluixes ments de cobarts fills de puta?
hem de resignar-nos a malviure a sota de les seves foscors?, agenollats i observant com s'engreixen més i més, mentre demanen sacrificis al que ja ho hem fet sempre, i més que ho farem...
potser aquest mal anomenat mercat ja no els interessa, ja no es rendible, ara poden anar a fotre ma a d'altres conreus, a desenvolupar per desprès destruir, com han fet mantenint guerres on no fan falta, només pels seus foscos i podrits interessos, on el sentit comú i el més elemental sentit humà desapareix única i exclusivament pel seu caprici de mantenir-se enllardats de poder...

estic fard dels efespes, i cada dia més...

ambients

aviat farà 10 anys que tinc pàgina web i uns dotze que hem connectava més o menys assíduament a la internet
cal dir que ha estat i és una bona eina de treball per a fer difusió, comunicació, contactes i expansió personal...
també te els seus perills i tonteríes que només fan que es difumini el saber o la saviesa, la informació i la denuncia de les injustícies d'aquest absurd mon on intentem viure... també una bona eina per a perdre el temps o fer-lo perdre, però en general es pot ben aprofitar per avançar en quasi tots els aspectes...
em fot la poca capacitat de debat que en general encara segueix NO generant: tan en els medis de comunicació, on això hauria de ser un pecat,  com en els dels partits polítics i en les pròpies web o blogs dels polítics on ja hauria de ser un delicte... ens tracten de burros i ens aparten cap el facebook, twiter o modes de torn, on quedem diluïts com un gra de sorra a la platja.. els interessa a quasi tots només el seu propi projecte buit o en contra de quelcom, i que només restem a l'espera de buides noticies, sense capacitat ni de reflexió ni, el que es pitjor: de resposta... i així anem, caminant cap a les més altes cotes d'informacions, vagues, desgases, interessades i en general mortes: convé no agitar ni barrejar massa al galliner: som perillosos si pensem més de la compte !! 
molt sorprès que els de la butxaca han reeditat (horrorosa la portada, per cert...) el passat dia 11 totes les bèsties de càrrega d'en pedrolo, fet estrany, fora de treballs escolars, que encara es faci cas d'aquest mestre, independentista radical, sense concessions, i dels que avui anem molt mancats, davant dels papanatas catalanistes que ara s'han decidir a manar com si fossin déus i emmerdar-nos amb els seus xarops per curar les falses crisis premeditades fa temps i coordinades pels seus laboratoris ja no tan clandestins ara, sense complexos amb la suficient barra ampla...
com l'impresentable d'un dels seus polítics/economistes de paper de fumar, però carai: amb cadira al parlament europeu!!!, que avui li llegia un article podrit al setmanari el temps: on tracte d'entrada a les esquerres rovellades i culpables de haver portat a la ruïna al mig món mal anomenat civilitzat, bé deu ser el seu mon d'audi's i cases de més de 300 m2 per exemple... és vergonyós quan encara proclama (com tants d'altres...) que menys estat i més mercat és el remei,  que segueixen predicant insistentment i culpabilitzant als altres de les seves pròpies receptes que de tan lliberals ens han portat a la lluna de valència, (amb la nena-alcaldessa del tratjos i bolssos vermells abraçada als inefables i variables camps per exemple), però no cal anar tan lluny per evocar a meravelloses figures "honestes" com el reiet del palau, i les seves semi-amagades encara connexions, o dels propis despatxos amb els consellers i assessors del mestre jedy de l'època passada i segurament alguns d'amagats d'ara i a punt de despuntar de nou en les seves noves poltrones o cadiretes ben simulades però calentetes...
això és un entranyable putiferi (m'agrada aquesta paraula (?)) on tothom te encara, paradoxalment, el suposat dret de continuar cagant-se en tots nosaltres...
anava a parlar de la cultura, que ara ens dirigirà tan be com pugui, o més ben dit: com el deixin, el per uns traïdor mascarell, però és massa aviat i esfereïdor encara...
si queda ambientador l'acabaré en pocs dies...

totes les bèsties de càrrega 

de m. de pedrolo

optimistes

vaig estar a punt de conèixer-lo amb l'amic xavi a finals del 80, crec, en una expo a la vora de pça catalunya de bcn, però no m'enrecordo massa més... al final, de forma quelcom estranya només ens varem veure breument sense xerrar res de res, mirar-nos uns segons, però res més, i això que en xavi el coneixia de la seva col·laboració desinteressada amb l'aürt uns anys abans, però ni potser una encaixada de mà... es diu joan pere viladecans, i és un pintor (el millor actual català...) d'una forta influència en part de la meva obra dels  80, especialment el cartellisme, tot i que sempre he volgut fugir d'influències massa directes, era aleshores inevitable per l'edat d'aprenentatge que tots hem tingut, però alhora no del tot digerit o reconegut al moment, amb el pas del temps i amb l'honestedat suficient, doncs també crec que les influències son bones en part, no tinc cap problema en fer-ho... també yamandú canosa, tàpies o brossa, per no dir en ràfols-casamada, albert gonzalo o hernàndez-pijuan, que vaig tindre l'honor i plaer de conèixer-los a tots...
reinvindico ara i aquí, tot i que seran paraules al vent de la blogosfera,la necessitat de fer importants retrospectives d'aquest nostres pintors, doncs la puta cultura a més d'estar tan feble, especialment ara la pintura (on son els gloriosos i en part falsos anys 80's ??), no mostra quasi res d'interessant, salvo algun macba i alguna galeria despistada o heroica...
estem enmig d'un femer de gran dimensions i ni el mascarell ho arreglarà, si més no potser maquillar, operacions de maquillatge arreu i anar deixant la poca puta pela que queda pels racons de la misèria general i particularment l'educativa i cultural.
caldria ser optimistes, però només contemplar quadres com els d'en viladecans m'ajuden a pensar que quelcom potser encara es possible,
no se si m'equivoco, però somiar és (molt) necessari...

joan pere viladecans

transversalitats

fa una mica més de 7 anys que no he fumat cap cigarreta ni res semblant, i estic content
fa unes setmanes que no pinto i estic marejat, com nerviós, com a punt d'assessinar algú (però no crec que ho faci...)
fa anys que no protesto, tot i que vaig fer vaga a l'última vaga general estatal, davant de les cada dia més injustes lleis contra el treball
fa anys que considero gran l'estupidesa dels polítics, molt més, moltíssim més que l'estupidesa que hi ha dins el cervells dels especialistes, assessors i d'altres parasits amb carreres universitàries que opinen de tot sense saber res: la majoria d'economistes, per exemple
fa anys que penso que la divulgació de l'art és morta
fa dies que estic enamorat d'un ocell i de la sortida del sol, que mai és la mateixa, mai...
fa setmanes que acarono la possibilitat de trucar a un telèfon a l'atzar i cridar un gran crit, i penjar...
i
dins del mar continuen movent-se molts peixos vius, encara
caldria no permetre massa posar el peus dins del gel sense les grans capes de mitjons corresponents, però la pròpia dinàmica dels desproposits mostrats i exibits dins les aules del saber idiota ho dinamitza transversalment (fa mesos que odio aquesta paraula)
ho sento: però algú ho havia de dir...

cordures

esquifides entrades al voltant de la cova... no sempre hi son les set serps de l'angoixa o del mineral esmorteït.
cal saber d'on surten els colors necessaris: vermell/ataronjat, lila amb blau i groc/verd, un relatiu, blau turquesa i el groc llimona, que molt sovint, ho envolta tot, ho omple, però a deshora quasi sempre...
no trobo els miralls que freguen l'últim pensament.
penso en guston,(per a mi després de picasso: el millor pintor del segle XX -am permís de miró-) i els problemes que va suportar amb els seus vells amics, que no li perdonaren mai del tot la renuncia a l'abstracció, aquell expressionisme abstracta que s'emportava totes les maquiavèl·liques sensacions vitals i intel·lectuals dels 50, on les paraules també, i no més que ara per cert, tapaven tots els colors i les propostes d'uns joves dels quals ben pocs van envellir, i els que ho van fer ho feren fora de les mal anomenades cordures, aprop del malson de tocar i de saber de les realitats més properes però amagades alhora, feien i fan que la raó s'enfonsi sola, lentament...

philip guston, al seu taller, davant un dels seus quadres