gots

passen els dies i la meva parsimònia és notable, inclòs diria que excel·lent, terriblement excel·lent si ho comparo amb una pared negre on s'aturen projectes i sentiments... dibuixo però amb les precarietats mentals nocives que acostumen a sortir per entre els forats de la ment i una obligació esquerdada o malalta,  que es desintegra per dies o moments...
la sandàlia està trencada i més val tirar-la, no sé si fer el mateix pels més de sis-cents bastidors plens de teles amb pigments que criden, o be odi o be perplexitat, quan no les dues, quan d'altres exclamacions suposadament mesquines, doncs resta massa foscor, massa ràbia, massa desassossec...
son massa savis i ningú enten res alhora
l'àgora diu que més val anar amb compte i que no estem ni molt menys acabats, quan no neguitosos i sovint sanguinós
he trobat el primer llibre que vaig llegir de pedrolo, de fet és un segon que vaig regalar a teresa més endavant, doncs el primer-primer va ser per casualitat (?) a la biblio del insti, on anàvem per estudiar i amagar de las mates, eh, margarida?
aconsello el post de david cos, acertat i incommensurable, en un petit i sentit homenatge al nostre antic però sempre present profe sr mario, al seu intel·ligent blog el got mig ple, una bona, sensible i acertada aproximació a l'imprompta que aquest bon home va fer per nosaltres i tants companys_ en bona part som derivats d'aquells fets_ al david li dec, de moment i en breu solucionaré, un comentari en el mateix post per ampliar/complementar tant entranyable informació...
em sap greu que el diari público estigui en perill, seria bo donar-lis un bon cop de ma... la mediocritat, esclavatge, submissió del periodisme en generals envers els cercles i nuclis del poder (s) fa que un torni a tenir ganes de vomitar massa sovint... iniciatives com ara i público en queden poques i cal seguir, si més no també ajudar_ salvo que el futur del periodisme independent, lliure i valent estigui només a internet, la cosa és presenta difícil en format paper: era massa el poder que tenien les paraules i les opinions lliures, fotent-l'hi el dit al ull al poder dels,polítics millor dit: dels lobbys que estan al darrera de la política i certa societat dels fillsdeputa de torn... cal continuar optimistes però ens ho posen difícil, ara que donem majories absolutes als indecents que només preveuen rebaixar prestacions i drets als menys forts, només per conservar privilegis els de sempre...
tornarem a lluitar, tornarem a vencer.. però tornarem a caure en els mateixos paranys?
a suivre...

fillsdeputa

Escoltava la nena del exorcista de rajoy el puta, exhortant als sindicats i a la patronal a continuar amb la farsa de que estan negociant quelcom_ de fet negocien donant-se pel cul, en el sentit de donar menys per any treballat quan ens fotin a la putacalle_ com si cada any treballat fos una llosa en lloc del gran benefici que, en general, els hi ha suposat fer uns beneficis de collons i uns creuers, porches, mansions, viatges i milions de euros en comptes a paradisos fiscals o en sicavs o fons de pensions milionaris al nostre país (mostrant-se  perquè deuen desgravar, sinó de que…) pels nostres comptes, hisendes tontes del país..
Estem dins un nuvol de fillsdeputa que cada dia que passa els importa menys ensenyar la seva pornografia dinerària i de robatori constant i continuat… no els fa res mostrar la seva ineptitud per fer un mon millor, o quan menys, edificar quelcom de bo per les properes generacions i de passada ajudar a dignificar les pensions que en breu hem de cobrar, uns més que d’altres.. tot i que al pas que va tot ni pensions restaran…
Gràcies cabrons de merda que amb els vostres mocs procurarem edificar el nostre futur fet ja d’aire o de flatulències…
Gràcies…

companys

fa tot just  una setmana obsequiava a uns excompanys de feina i amics eterns amb unes pintures sobre paper_ també a dos companyes maquíssimes de la feina_ fa temps que és un dels plaers personals i artístics més satisfactoris_ des de ben jove pensava que l'art, o millor dir l'artista, tot havent superat l'estatus de simple artesà per passar al d'observador, protagonista dels avenços socials i de tota mena d'aquest últims segle, quan menys,  i testimoni alhora de les foscors i les llums d'aquesta nostre civilització, tan plena de contradiccions com de meravelles, ha d'actuar o millor dit: ser un protagonista solidari dins d'aquesta mateixa i, encara que no sembli, fascinant humanitat... hem de projectar col·laboració i punts de trobada intel·lectual (tan necessari en els moments que vivim ara especialment...) i sobretot sensibilitat i l'orgull de no tindre que viure sols de l'art, hi ha altres maneres de fer-se veure i entendre, i sobretot compartir com ho fem ara per internet, com també aquest ha de ser testimoni i sobretot intercanvi d'idees i autenticitats...
sumar-hi a més: naturalitat, sensibilitat, amor...

© toni cortadella, 2011 - A Vador

estomacs

impressionant l'expo al caixaforum tant la del diaghilev com la de sagnier i especialment part de les obres donades a la creu roja per pintors com tàpies, guinovart, miró (s'ha de veure la recent oberta pel borbó dels collons: l'escala de l'evasió a la fundació de bcn), ràfols-casamada, hernàndez pijuan, mariscal, etc
m'han emocionat els vestuaris autèntics o reproduccions a tamany real dels fets per picasso per exemple per ballet parade i tants d'altres materials i dades d'un periode de la història de l'art comtemporani, que donant voltes i una renovació total al ballet, ajunta totes les disciplines dins l'avanguarda artística, musical i vital del primer terç del segle XX...
a la llibreria he comprat, després de bastants (masses) mesos: el viejo topo (estimada revista que ja comprava jo des dels primers nº als anys 70 i pico, i que un cop tanca a l'any 82 en jordi dauder  (avui fa un mes que va morir) i d'altres van tornar a reobrir fins ara i els he desitjo que per molts segles, doncs hi han poques, molt poques revistes, amb els seus esquerrans i necessaris punts de vista...) i quimera, aquest amb una especial del meu estimat gabatxo houellebecq que, no se quan però, li compraré el seu últim llibre... i no he pogut resistir la tentació de comprar llibres: el arte y el espacio de martin heidegger, dedicat a chillida (quina llàstima, encara no ho puc superar el deixar-nos perdre chillida leku: és un insult a la divulgació de l'art...) i un que fa anys coneixia de referència però no el tenia, el formidable (espero) bartleby, el escribiente, de herman melville...
ahir, per fi, vaig escriure a josep carol, en resposta al seu enviament dels 2 llibres de poemes (en un indret del temps i el funeral del vent) de la seva recent traspassada esposa: montserrat carol (montserrat crusells), el retard però ha estat motivat perquè, alhora que avanço (lent) amb la serie de bach i mussorgski, he començat una, que possiblement titularé anhels, amb collage i pintura sobre paper basats amb la lectura d'alguns dels seus versos_ els primers els he enviat  i a sota en reprodueixo un dels últims.
vaig a un ritme, més o menys lent, però amb la meva obra això és relatiu_ ja tinc prou perspectiva, calma, i especialment la llibertat suficient com per relativitzar-ho tot, inclosa la llarga espera de fer alguna expo, fet que potser començaré a activar per fer quelcom a primers d'any, i no tinc cap pressa, però a l'estomac m'he creix un cuc...
com escriu montserrat:

Que hi batega,
rere les estrelles?
Estels i més estels...
I rere el llunyedar de l'Univers?
Milions i milions de mons ignots,
aletejant per l'infinit
llòbrecs jardins
sembrats d'estrelles

© toni cortadella, 2011 - apunt per anhels-

variacions

fa setmanes que abraço apunts sobre variacions golberg de bach, del gould, i començo a organitzar, sembla que seriosament (seriosa-ment?) després de més 25 anys (!!) els punyeters quadres d'una exposició de mussorskij, esperant a la tercera o a la quarta que tot funcioni, sino com un rellotge, quan menys el desig d'inflar amb colors el record entre els emerson, lake and palmer d'aquell maig del 78 a viena, amb laia i georg, i la versio raveliana del tema, llarg, intens, en record a l'amic pintor mort, entre les galtes vermelloses, per l'alcoholisme trepant, del modest.
espero que els taurons de dins la ment rovellada siguin respectuosos amb una via d'escapament, ben llarga dins un temps escairat, brut, pervers i fp suficientment amanit per una rabia i la màquina manual extra gruixuda de destrossar la forma i el color, tal com ha de ser...
no se si serà bo aquesta dualitat bilateral duplicada, però el contrari seria caure en un abisme mortal, o quasi...
és una necessitat?

© toni cortadella, 2011 - apunt per goldberg-

ulls

en lloc de fer moure els dits a la pressió i contundència habituals, o si més no ritual, envers el mitjà per escampar pigments o grafit, l'anèmia mental o física dins l'escaire esquerra segons se surt de la ment malalta, camí 2, al costat mateix d'una altre ànima morta, s'escura l'últim alè primmirat de migranyes escapolides del saber obscur...
no fa falta, però es recurrent la mirada des d'una gran distància i a la velocitat de la llum. d'un guston o d'altres que retornen enmig de la ment cansada, i com a visor del gran teatre de l'absurd o de la vida mateixa, que ho envolta (falsament) tot, i al somni em refereixo...
cal sortir més de la capsa i fer un ull a ull amb un dels nens del philip, per exemple.
es simplement necessari,
però no sé on
som
...

Philip Guston, 1973

verdosos

millor no estar en forma d'ele o pitjor: dos guionets junts/
cal aixecar el sentit i alguna raó, però alhora és imprescindible no caure a l'abisme del cel blau...
he desitjat que les gotes de pluja fossin pigments, oli o acrílic, i els colors indiferents però més aviat verdosos, no se perquè, però possiblement serà l'hora d'algun adéu, dins la tragèdia de la vida esmicolada, aquella dels desitjos flamants dins el somni etern o constant_ esprémer la realitat a cops de destral s'esdevé prioritari enmig dels glaçons de la feina esquifida i altament caducada_ no hi ha sentiment però tampoc és una altre fi del mon/
no se sap quan ni com, però acabarà surgin un altre entrepà enmig de l'entrecuix corresponent/
i ara?
imprescindible l'article de manuel castells, a la vanguardia d'ahir dissabte/
m'agrada peckimpah i kubrick, i allen, i picasso, miró, tàpies i kandinskij, i korsakov i  musorskij, i morrison, i winehouse...
ara hi han grans mestres al museu picasso de bcn i està torres garcia al mnac i potser yamandú canosa a la suñol, però encara puc percebre els cocodrils sota la tovallola. mentres a la piscina de la dreta ja no hi caben més napolitans_ tindré que tallar més pa i sindria/
tindré que tallar...

aleshores

escolto swet jane de lou reed i penso que collons ha fet la música popular des de aleshores per superar tot això_ fa pocs dies em preguntava idem davant d'un documental molt ben parit (immillorable) envers els the doors_ alhora avui m'ha tornat a pujar la no se que (amb mig segle que em de dir: el cointreau, el 43, el calisay, els collons de mico...????) quan escoltava still de joy division,o si continuo amb diamond dogs del bowie, o qualsevol de la joplins, el jethero tull, els purple, els floyd, els blue blothers, la mara que ens va parir a tots, com hem d'aguantar la tonteria suprema dels manel, o l'antonieta font de torn, però que ens està passant, o jo mateix que ploro un dia escoltant al bach, o les variacions goldberg del cabronaç del gould i l'altre dia s'hem treu la regla escoltant una parida suprema dels talking heads per exemple >>>, que carai estem escoltant per la puta radio?? que a la mínima surt el filldeputa del georgi dan o com es digui cantant (és un dir...) la puta barbacoa o el puto veranito del collons, però que és això, que és el puto josep cuní o el xavier solà que es pensen que han descobert la merda de tv que es fa ara, per no entrar amb les belensesteban's de la regatera i tot més operat, però que és això_ cal que marxem cap a l'índia o a hawai i amb el ipod ben carregat de reed, morrison, bowie, springsteen, floyd, marley, strites, doors, creedance, collins, purple, cure, davison, clapton, yes, genesis, o jo que se,
a la merda tot
joder,,,,,,,,,,

papers

tinc més de cent trenta papers de la casa guarro de cinquanta per setanta o semblant, a l'espera com una sala d'espera d'un dentista o ambulatori de pressupost retallat, tots son blancs, tot i que hauria d'haver-n'hi alguns d'altres colors, especialment el negre, el gris i el groc nàpols, però ja està be, i més ara que tot pot semblar una excusa més per no fotre'l-hi el pinzell a on cal, i si més no els pigments ara, des de l'agost passat segurament, lliscant ràpids, molt ràpids, sense masses miraments, regalimant el que calgui, sense repassar el traç ni les ombres, deixant les escletjes que calguin, fent viure o parlar, si, el propi color i el gest, desencadenant alguna lletra o paraula furtiva, com a relat capat, com a nova estrella que comença en un firmament on es troben tots els misteris, totes les il·lusions,mentre tot continua car i tot és imperfecta, tot es un paisatge que es fa i es desfà perquè els ulls, tot els ulls possibles signin i sagnin una última mirada, un esglai entre la foscor i la llum, mentre la serp s'acosta, per sobrepassar-lo, al número set multiplicat per set, i pels segles dels segles...

© toni cortadella, 2011 - set

braus

un altre cop sense anar a l'inauguració del julio arriaga_ em sap greu i aquesta vegada hi aniré entre setmana, ja fa cosa no poder fer uns pocs km per veure quelcom genuí dins l'art d'aquestes contrades...
sempre m'ha agradat l'estètica i la plàstica de la tauromàquia, però la crueltat envers els braus gens ni mica, i sembla que no puguin anar per separat, per això estic d'acord amb la llei catalana que acaba amb aquest espectacle fora de temps i massa cruel_ el recent article de víctor alexandre posa varis punts ben clars del interès espanyolista i botifler dels polítics de torn que aprofiten la suposada bandera de la llibertat on no n'hi ha pas... adéu toros pel meu país, sempre quedarà l'art i d'altres mitjans per saber d'ells, i espero que algun dia deixin de matal's també pels altres mons...
viladecans escriu bons articles al cultura's de la vanguardia (per fi catalanitzada...), en general però segueixo al ara.cat i molt menys ara a el país: cest la vie i la competència, per a mi però: tan el país com ara.cat és del millor que hi en premsa ha per les hispania
cada dia veig menys galeries d'art, demà faré una excepció i també al vespre espero anar per montjuïc aviam si s'anima la muntanya amb les sessions de cultura per arreu i suposo que gratuït? 
per cert: acabo de renovar la meva web amb obra sel·leccionada (poca) d'aquest any_ no crec que sigui la crisis però un excés de reflexió i/o preocupacions fan que els apunts mentals i físics no traspassin gens rapit fins als pinzells: altres hores plens de pigments i desitjos, però de moment ara només en algun  racó de l'armari de la ment calenta i persistent quan vol despistar i confondre, com sempre...
quasi be 1 any amb una obra nova estrany,persistent, ràpida, on un nou expressionisme vital és mostra per quedar-se molt de temps, per guarir desitjos cruels i per no curar ferides amb falsos honors... vaja'm: no estic per osties, i aquestes pintures van directes al cor i l'estómac, perquè sinó el fet de pintar !!!!, per pintar a catedrals, monestirs o a parets de ravals???, estic fins els ous i necessito aquesta acció directa i no per estar esperant un tren sense destinació final ni estacions per parar-s'hi...
i cal fer més, molt més, però...
començo un projecte nou, ja, però és un secret, de moment...
demà serà dissabte?
el gat acava d'entrar del carrer
el vent del ventilador es vermell
estais solo, diu un personatge de...
quatre lluitadors amb ganivets a les mans
tinc que trucar eldígoras, farà anys,
el cap
i
fi
:

© toni cortadella, 2011, (sense títol)

ànimes...

caldria llegir guia de la kultura del maleït ezra pound o el de la butxaca de miquel bauzà amb carrer de marçala entre 3, una obra ensisadora i original-diferent, cal sortir de l'aborriment, encara que sigui amb classics moderns i eterns com aquest 2 grans exemples, (pour moi...)
molt bo el programa ànima del c33, com sempre, llàstima que aquest canal s'ha carregat l'únic programa sobre llibres que conec a les putes TV: la hora del lector, que ahir en el seu últim programa van portar al miquel barceló, amic per cert i del mateix lloc de naixement que miquel bauzà_ barceló gran lector i un dels pintor més brillants dels últims anys, brillants per l'obra i els diamants que és por comprar, si vol, amb els grans quartos que li produeix aquesta obra (embega de molts...?)
caldria desaparèixer o demostrar que encara hi ha possibilitats o violències dins una tela o paper...?
caldria llegir i pintar ?

Miquel Bauzà

esglais

a rambo li han tallat un troç de dit i H ha fet el burro amb cointreau_ el món aparent s'apalanca sovint entre esberles de marbres i alguns números com els dies dels calendaris caducats_ el pas inalterable del temps, amb permís dels comentaris i admiracions prèvies de  fa un segle de einsten per exemple, fa que un o una, abraçats al tai per exemple, es trobi enmig d'un desert ple de prunes o cireres, i això ja és molt  i és poc alhora...
la buidor d'alguns paisatges alteren engrandint els rostres dels amagats o dels vividors per entre algunes ombres del somni...
també caldria separar els dinars i els sopars, amb més distancia, amb les prudències adients, i eliminant lentament el color groc dels decorats espesos i tristos, esmorteïts_ si vols: l'espelma pot quedar com a últim testimoni...

© toni cortadella, > cloenda, 2011