fulls

anaven fent tombs pels camins estrets i perilloses de l'abisme (sempre és el mateix) quan un núvol surt enmig de les tenebres i fa moure l'únic instant on un ocell mor i cau sobre un altre ocell i ambdós cauen dalt dùn arbre mort d'una sola rama i
vaig del murakami al auster, passant pels savis de la kairós i torna a començar
i poden caure aquest, o aquest o aquest, o inclòs aquest
ara que caig: en murakami també s'en diu un dibuixant/pintor, i quelcom més que m'agrada molt, per exemple !
i, no hi ha via caigut mai però em recordava algú proper, doncs l'auster s'assembla (?) al david:
david cos, gran amic, escriptor, poeta, fotograf, filoleg i educador...
o és que s'adormen pensaments enmig de la lluna eterna entre els meus ulls i cervell
no hi ha massa però,
enmig:
hi han flames enmig d'aquest dia estrany de sol quan s'esperava un nou dibuix que surtis de l'ànima o de la nevera més llunyana de la cuina infinita on orbiten idees vagues esperant una oportunitat que en prou feines arriba i només quan arriba si és primavera, com ara
no hi massa temps però és l'únic que hi ha... be segons ell no, però ens compliquem i l'última sortida d`aquest sol es l'apropiada...
somniem en àngels o és un altre vent de la vida d'aquesta més propera vibració?
no ho se:
a la pàgina 106 hi ha l'adreça necessària per una bona feina
o no
enmig el desencís i la curiositat, i l'amor, i la venjança, i l'amor, i el vent, i l'amor, i Pum:
o enmig:
varis ocells negres, potser trenta, volen enmig d'un aire brut, ple de mort o d'olis vegetals cremats d'un polígon proper,
i
a la dreta a dalt del llenç de 3 metres d'alçada un personatge gris amb ulls grans ens mira i vol dir una paraula, o dues...
entrecuixa:
s'han polit els quartos i milions d'ànimes
pum

© toni cortadella, 2013

sorolls

m'escriu josep carol i m'animo a continuar amb les pintures sobre els poemes de montserrat crusells
tot és lent però necessari (necessari?)
prenc
l'ànima escriu més del compte i alhora es desfà enmig de camins inescrutables pels avisos d'aquells àngels que semblaven, anys a, massa ocupats a destriar refranys i laberints
com
ningú ja escolta les veus dels poetes
només algun somriure i alguna música confosa pels sorolls de totes les potes dels cavalls del conte etern
i
encara algun pinzell parla també
i
 s'asseu a l'ombra d'antigues creences: esforços inútils per saber més o mantenir la pilota de plàstic verda enmig dels peus i les cames brutes de la terra mullada de tots els temps...
potser
encara hi ha el somriure i la mirada enmig d'una cançó i tota la llum enmig dels tres infants de bata blava
a ratlles
i batalles
encara
enmig
de tot

© toni cortadella, 2013 (sense títol encara, o mai)

formes

anava agafant formes i els corresponents cordills i aleshores es va obrir, enmig d'un cel rogent: amb més magenta que el turquesa habitual d'altres hores semblants, la forma d'una serp negre molt gran i ampla, ocupant més d'un terç d'aquell cel ja no tan íntim com abans del gran silenci...
les voltes que s'han fet per a complir amb els deures que ja no son tan necessaris
encara els retoladors s'esforcen a marcar breus formes amb el contacte, extrany i tort, del paper reciclat, ahir recordant a mishima, de la seva pel·lícula del schrader del 85
avui més: algun pinzell em demana que el torturi amb escreix i amb intensitat suficient per pernoctar al vell mig de la boira de sempre, però ara amb alguna flaire de pigments diferents...
saps que no ?
i lleument, al fons a la dreta, agafa la pistola (buida de bales)

© toni cortadella, 2012 =a y.mishima_
226=

borratxos

esmorteïda la capa d'ombres i de capficaments capturats de l'ahir somort
llepafils
veu
somnambuls i borratxos enmig d'una nit esgotada, estèril, bruta de lluna
com
l'abril també espera una altra i una altra vegada
i una altra
per confitar a la vora dels cotxes de xoc
abril
o febrer mort
il·lusòriament blanc
però serà verd
somni
buit
o
de dol

presons

impressionant piranesi al caixaforum, no hi ha prou paraules per descriure la visió dels seus gravats... potser les paraules de yourcenar al referir-se a la seva serie de presons imaginaries: potser només les pintures  negres de goya poden acostar-se al misteri d'aquestes obres, però primer tot parteix d'un somni... son les paraules escrites en una de les parets d'entrada per visualitzar aquests gravats, alhora que una projecció t'endinsa cap el seu mon aclaparador en 3D, tot i que amb les 2 ja li basten.

G.B. Piranesi, Vista imaginaria de la Via Appia i la Via Ardeatina (1756)

remors

la saliva enfosquint el pensament
serpentejant
a la vora de les petites formes
que només son il·lusions
i
enmig del bosc de les paraules
altero viatges a planetes blaus i verds
sentint la remor del vent
pam
tret del somni
del somriure etern
i
un núvol boix altera consciencies
a doll
puc
ser
aire o mirall.

Primer estudi, àtic c/St.joan (1978 ?)

vibracions

hi ha les cordes i tot de mons per saber
per saber
les últimes escletxes amb la pols corresponent
poca llum
en l'altre somni:
les notes, amb la parker sonet, desprenen un toll de sang, enlloc del negre habitual
també
he vist un guarda amb casc blanc que anotava multes a varis camells taronja
al sud
unes esponges fan surf
solapada ment
llegeix:
dibuixo enmig d'un llac ple d'ulls i a sota hi ha, encara, la mateixa terra d'abans de tot
el pes,
el pes del plom es massa per moure una sola cama, un sol dit
no faig res ?

quaderns

començo a decidir, a fer, que és el més necessari, després d'una època de militància amb la gelor, quan no amb el desassossec  i basarda, l'inoperància més estúpida i la buidor que emet l'electromagnetisme de la mediocritat més extensa i paranoide que existeix ara mateix pel meu entorn no immediat, per sort, i per desgracia del no fet, del no pensat, del no actuat, del no... prefereixo sempre el SI.
he trobat un dibuix molt antic meu, com ex-libris d'un llibre infantil del meu heroi al sis o set anys: buffalo bill, quina gràcia caram !
i segueix el nen, com abans, dibuixant per arreu, en quaderns de tot tipus, mides i colors, i escrivint...
ara,
això si:
cal moure el cul...

meditacions

compro més llibres, ja deuen ser més de 4 mil, el dia 6 va ser el formidable i necessari meditaciones de marco aurelio, editat de forma senzilla però molt eficient en petit format per taurus
també acumulant: entrelazamiento de amir d. aczel, no puc deixar que la física se'm en vagi més enllà de la consciència i amb la quàntica s'entrellaça tot més del que sembla en els principis de en prou feines un segle de troballes fantàstiques d'una ciència cada cop més a la vora d'una essència fora natura coneguda.
també de newton a apple de fernando alberca i el crepuscle de les caixes - de deu caixes a una, de francesc cabana, només per treure una mica de l'entrellat d'aquest mal suposat misteri de desaparició d'un món financer-social que fa temps la gran banca se'l voler seu i ara ja ho te entre les mans i els collons (moltes gracias)
vaig tornar a treure de la fusta que l'aguanta el tercer de seth, i no per atzar (!) i em portà a dues pàgines (la 76 i 344, crec) que em donen resposta a un pensament de pocs segons abans on em qüestionava si avançar o no amb un tema particularment físic
son les coses que sovint porta obrir llibres amb atenció aparentment casual, com ahir l'eloqüent lo que es de tony parsons, dels dos que he llegit d'ell, tot i que en va enamorar molt també el de david carse, incomprable amb el seu perfecta brillante quietud
i
s'ha vist un ocell nedant per la vall del vent ofert
no hi ha res més
res

capes

empeny una poma cap a la capa del mort
quatre paraules i la nit es tanca sobre el bec de l'únic ocell viu
una casa s'obra enmig de la muntanya on l'aire dibuixa vent
rumi va nàixer al 1207 a balkh i va dir:

agafa a un que no faci comptes
que no volgui ser ric, que no tingui por a perdre
que no tingui cap interés en la seva persona: es lliure.

si se on he conegut quelcom semblant
a l'ombra
segur
del meu
teu somriure

© toni cortadella, 2007 - paisatge de dins

pots

ja ha fet un any que ens trobàvem gent que s'anava per no tornar al job i ara, amb la perspectiva recorreguda, un pensa, és evident, que les coses s'han fet més truita amb patates esclafada que no pas un bon fricandó, de fet es veia a venir: tot l'esclafoll i les nàusees ajuntades en tots els sentits i sense sentits variats i premeditats... i així anem encara o pitjor.
no sembla que la turmenta s'aprimi, i encara tremolen un milió de vents, o dos mil tres com a mínim, però segueixo posant totes les flors vermelles de l'optimisme a sobre del gerro de la por, tot i que en breu aparcaré aquest gerro i les llençaré directament al foc de la rauxa  mentre alguns pinzells els clavaré directament als ulls per aconseguir dos litres de sang
i avui:
s'han trencat la majoria de vasos de vidre però estalviaré per comprar-ne de fang
o
totes les cartolines grogues ara son liles
penso quan:
l'escalfor de les parets de l'oblid s'han fet més grans i alguna remor sona encara lluny però amb segura  potència, que al final és el que valdrà per tot el camí que encara queda, be: de fet no acaba mai,
trenco en somni fred:
esquerdes que s'han de tapar i alguna escala sense esglaons que cal reparar també, o millor: ampliar setmanes més tard l'espai per posar-hi totes les bèsties de càrrega i molt més, molt més...

dins

un didal de gel amb neu a dins fa que una gota d'aigua s'ho pensi abans de entrar-hi
he trobat intacta els vells plafons de pensart on amb precàries substàncies començava un camí de remors i constàncies poc renovades
la sal trenca alguna superfície tènue i suau quan la paraula es torna pigment
enmig del no res continua el tot i el no res, mentre un somni -el somni- aparca alguna raó que s'obre a l'espai ple de forats i llàgrimes...
no hi cabem tots, però si ens separem un pam de la ment, ens acostaríem, sentint, la verdadera pau i consciència de tot
a la dreta de l'armari blau hi ha tota la veritat sobre el cas del didal de gel
amb la pintura esmorteïda
amb la dosis justa de terra torrada o de siena i de groc nàpols.

© toni cortadella, 1990, apunts amb tinta xinesa