_ extradint verins a la vora del mar de l'àmfora de l'enyor, un cuc s'arrossega i agafa el poc que queda de la bona sorra envellida, massa anivellada per la mar sempre present i constant, ara enrabiada a l'aixopluc d'un darrer Déu que tampoc vindrà a fer-nos res, però si enviarà verins i nostàlgies oblidades o negres... La creu està tan allunyada que no li fa res els verins ni els enyors... i els gripaus avancen encara més que ahir.
 |
| © toni cortadella, 2024 (apunts, paisatge de la memòria) |
