pots

ja ha fet un any que ens trobàvem gent que s'anava per no tornar al job i ara, amb la perspectiva recorreguda, un pensa, és evident, que les coses s'han fet més truita amb patates esclafada que no pas un bon fricandó, de fet es veia a venir: tot l'esclafoll i les nàusees ajuntades en tots els sentits i sense sentits variats i premeditats... i així anem encara o pitjor.
no sembla que la turmenta s'aprimi, i encara tremolen un milió de vents, o dos mil tres com a mínim, però segueixo posant totes les flors vermelles de l'optimisme a sobre del gerro de la por, tot i que en breu aparcaré aquest gerro i les llençaré directament al foc de la rauxa  mentre alguns pinzells els clavaré directament als ulls per aconseguir dos litres de sang
i avui:
s'han trencat la majoria de vasos de vidre però estalviaré per comprar-ne de fang
o
totes les cartolines grogues ara son liles
penso quan:
l'escalfor de les parets de l'oblid s'han fet més grans i alguna remor sona encara lluny però amb segura  potència, que al final és el que valdrà per tot el camí que encara queda, be: de fet no acaba mai,
trenco en somni fred:
esquerdes que s'han de tapar i alguna escala sense esglaons que cal reparar també, o millor: ampliar setmanes més tard l'espai per posar-hi totes les bèsties de càrrega i molt més, molt més...