duos

només quatre ratlles, o més, per a la memòria del gran ramón barnils, segons demana un petit record in memorium del grup de periodistes rb, ara que fa 10 anys de la seva absencia
el considero un dels millors periodistes que he llegit/escoltat/vist mai, dins aquest mon en crisis, entre ella la dels propis periodistes, quan no calladets, quan no ben cruspits pel sistema de poder que arriba a tots el mitjans (pocs wikileaks hi han...)
barnils era valent i alhora incisiu i obert al debat, també gens acomodat a les rondalles de la política que tan estreten els marges de llibertat d'aquesta casta cada cop més domesticada o ofegada...
m'ha agradat l'article de mery cuesta al passat cultura|s de la vanguardia (caram, caram el proper maig sortirà el buc insígnia del comte en català, qui ens ho havia de dir fa pocs temps, no serà que l'avui no tira prou després d'alguns descervellats manipuladors el van fer trontollar, o és el nou ara.cat que els amenaça??), l'article deia doncs m'agradat envers les 2 expos que comenta a modus d'una nova possible forma de veure expos o inclus fer-les a duo com la del rai escalé i milos koptak, al recent miroir noir, al eat meat gallery de bcn, clausurada el passat 12, i la fábula mística al mas art del carrer st eusebi, 40, aquesta encara fins 1 d'abril...
no coincideixo físicament amb ningú que sigui d'interès (artístic, cultural, intel·lectual, com és volgui dir...) des de fa messos o anys o segles, no se que passa _ per aquí a la vora hi haurà una trobada d'un fotimer d'artistes i també m'importa una bleda? m'he deixat perdre una barbaritat de expos, només 4 de molts sel·leccionades o molt casuals (que son les bones, quasi sempre...) però és el que hi ha: dios los cria i ellos no se juntan, en el meu cas, doncs trobo que fa massa temps que estic davant d'un mur blanc, sense penjar-hi res i parlant sol_ en quin moment vaig deixar de sintonitzar amb la remor del vent d'una creació creixent i constant?confesso que la porta o la finestra oberta que tan donava als paisatges dels estels de la galàxia eterea, que deixa anar el somniador etern,  no s'obren el suficient, només caldria una lleu empenta per obrir-los de nou, o trencar-los...
sigui com sigui considero acollonant la similitutut d'essències i alguns resultats en les obres de escalé i koptak, i per més inri si penso amb la meva, tot i que expandeixo més, per dir-ho d'alguna forma, ells dos s'acosten més a bacon i a una tradició goyesca o sauriana, jo miro de lluny o a la vora algun dia a de kooning i baselitz, o bes a saber qui, ja que ara pinto coses molt diferents (i estranyes...?).. el que importa és crear i aquesta puta mania d'encapsar propostes i resultats aparents no és necessària, doncs aleshores a otra cosa mariposa...
per ex. em sap greu lo dels japonesos, el més estúpid de tot es que el 1er món se li veu la hipocresia de creure falsament en la energia de les nuclears, quan no hi ha enginyer (no cal dir polític) a nivell universal que doni per segures cap d'elles en cas de terratrèmols o atacs de guerra o terrorisme: per tant aviam si d'una puta vegada s'assenten o s'aixequen els que poden parar de fer més l'imbècil amb aquest tema de fer energia perillosa, cara i estúpida enlloc d'apostar definitivament per les ecològiques, tot el demés és demagògia i continuar alimentant les butxaques de quatre fillsdeputa (com sempre)
Amen,

els personatges que suren, toni cortadella, 2011