ja no llegeixo diaris en paper, potser alguna vegada cada dos o tres mesos, és el que hi ha o el que toca, però encara em resisteixo a no fer-ho, però hi ha una corrent que corra massa que va anul·lant fets reals, o això sembla...no trobo ni recerco coherència, no la vull, sembla que n'hi ha massa arreu, i de fet només ho sembla, no n'hi ha gens, l'única coherència que de vegades trobo és només en els somriures dels nanos, i algunes de les seves paraules i oracions, sobretot si no passen massa dels 5 ó 6 anus d'edat... selecciono molt, si... la vida és així, només sembla coherent quan ets molt i molt jove, ningú a tingut del tot forces per imposar les seves veritats, imbecil·litats i sobretot incoherències... el mon és així, bé el mon que hem creat i destruït en parts quasi iguals...
estic fent una petita nova sèrie de dibuixos, que no sé perquè he titulat apunts del mai, i de moment, com que fa quasi quatre anys que no renovo la meva web, ho penjo tot al meu facebook (be, això d'anomenar-lo meu és un dir desèrtic...) la qüestió és que m'ha accelerat unes pintures que ara tinc clares i poden suposar un abans i un després, o quelcom semblant a un desig de canviar de veritat, inclòs si no hi ha un canvi, com a mínim una evolució, i sobretot el fet de tornar a tocar els putus pinzells, que sembla que em facin fastic últimament (última-ment)
fins i tot ahir escoltava el llarg tema de close to the edge dels senyors de Yes, una meravella que apunto allà a qui vulgui escoltar coses diferents i bones en contraposició a les merdetes actuals...
tot s'acosta cap un petit renaixement, però tinc que reconèixer que costa d'arribar, d'assolir, de fer.. més hores amb el llapis o pinzells, farà que el nen estigui més tranquil... o no.
 |
| © toni cortadella, 2018 |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada