cordures

esquifides entrades al voltant de la cova... no sempre hi son les set serps de l'angoixa o del mineral esmorteït.
cal saber d'on surten els colors necessaris: vermell/ataronjat, lila amb blau i groc/verd, un relatiu, blau turquesa i el groc llimona, que molt sovint, ho envolta tot, ho omple, però a deshora quasi sempre...
no trobo els miralls que freguen l'últim pensament.
penso en guston,(per a mi després de picasso: el millor pintor del segle XX -am permís de miró-) i els problemes que va suportar amb els seus vells amics, que no li perdonaren mai del tot la renuncia a l'abstracció, aquell expressionisme abstracta que s'emportava totes les maquiavèl·liques sensacions vitals i intel·lectuals dels 50, on les paraules també, i no més que ara per cert, tapaven tots els colors i les propostes d'uns joves dels quals ben pocs van envellir, i els que ho van fer ho feren fora de les mal anomenades cordures, aprop del malson de tocar i de saber de les realitats més properes però amagades alhora, feien i fan que la raó s'enfonsi sola, lentament...

philip guston, al seu taller, davant un dels seus quadres